FORALLAC (PERATALLADA, VULPELLAC)

PERATALLADA

Peratallada és un precios poble del municipi del Baix Empordà. Fins al 10 de març del 1977 fou un municipi independent que s'uní amb Vulpellac i Fonteta per formar Forallac. 

El terme s'estén per la plana de l’Empordà en bona part de la conca del Daró fins al veïnat de Fitor, al massís de les Gavarres.

Encara que cada nucli conserva el seu edifici municipal, la seu administrativa roman a Vulpellac, on el 1998 es va inaugurar la nova casa de la vila.

El nom del nou municipi sorgeix a partir de la combinació  del nom dels tres nuclis agregats, segons van acordar els responsables municipals que van promoure l'agregació. Forallac pren la primera, la segona i la tercera síl·laba de Fonteta, Peratallada i Vulpellac, després de col·locar els seus noms per ordre alfabètic.

La vila de Peratallada es troba justament en el punt de contacte de la zona de turons de les Gavarres i les terres de la plana del Baix Empordà, a l'esquerra de la riera Grossa. El poble, declarat conjunt històric-artístic, és un dels nuclis més importants de Catalunya pel que fa a arquitectura medieval

Declarat conjunt històric-artístic conté moltes mostres d'arquitectura medieval. La vila conserva el seu antic aspecte feudal, amb carrers estrets i tortuosos, on destaca el castell fortificat amb la seva torre de l'Homenatge i el palau, les muralles i l'església de Sant Esteve. Destaca també el gran fossat que envolta la població, excavat a la roca viva.

VULPELLAC

Destaca al nucli del poble el castell, un notable exemplar de l'arquitectura civil gòtic-renaixentista.

Romànic català: SANT SEPULCRE DE PALERA i SANT PERE DE LLIGORDÀ

SANT SEPULCRE DE PALERA

Per anar-hi agafarem la carretera de Besalú fins a Beuda agafant a uns 3 Km un trencall a l’esquerra

La primera notícia que és té de l'església és en un testament del comte bisbe Miró Bonfill, del 979. El 1075, un altre document ens fa saber que l'església era en construcció, possiblement es tracti d'un nou edifici que succeïa un d'anterior, aquesta fou consagrada el 1085.

El 1107 és confia aquesta església a l'abat de la Grassa, que hi fundà un petit priorat benedictí i fixà en dotze el nombre de monjos. Potser degut a les indulgències que gaudia el priorat, esdevingué aviat un centre de devoció i pelegrinatge, ja que s'aconseguien indulgèncias semblans a les que s'obtenien per anar a Terra Santa.

A mitjan del segle XVI, el priorat trencà la seva subjecció a la Grassa, i des d'aleshores foren priors del Sant Sepulcre monjos d'importants monestirs del país,Banyoles, Besalú i Ripoll.

Al segle XVIII es fan importants obres de reforma a l'església. A partir del 1816 passa a dependre de Besalú. La comunitat trobà el seu fi amb la desamortització del 1835. En l'actualitat és una església depenent de Sant Pere de Lligordà. S'hi han fet desencertades obres de restauració.

Se'n conserva l'església i algunes dependències monacals; del claustre solament queden dos arcs i restes de capitells  amb ocells i figures humanes, en bastant mal estat.

L'església, romànica  del s.XI, és de tipus basilical amb tres naus, amb capçalera de tres absis semicirculars, llisos i sense creuer. A la nau central, la volta és de canó i en les laterals de quart de cercle, separades per pilars de planta rectangular.

A l'exterior, es continua amb la mateixa austeritat interior, no hi ha cap mena d'adorn. A la façana principal, la porta està construïda amb arc de mig punt, té quatre finestres i un petit òcul, rematada amb un campanar de cadireta amb dos ulls.

SANT PERE DE LLIGORDÀ

 Al costat de la carretera que comunica  Besalú amb Beuda podem trobar aquest temple del segle XII, si bé des de finals del segle X es té constància de l'existència d'aquest lloc.

La primera referència documentada del temple data de l'any 1079, en que Uralard, vescomte de Bas i la seva esposa Ermessenda, van donar al monestir de Sant Víctor de Marsella l'església de Sant Joan les Fonts, per a que hi fundessin un cenobi benedictí. Per afavorir l'establiment d'aquest nou monestir, també li van cedir terres i altres possessions, entre les que es trobava l'església de Sant Pere de Lligordà.

L'església va ser construïda amb una nau rectangular acabada en un absis semicircular sense decoració.

La volta és de canó però lleugerament apuntada i parteix d'una línia d'imposta que recorre els murs laterals del temple. L'absis va ser tancat en el segle XVI amb un interessant retaule, obra del mestre Pere Mates, on es narraven diverses escenes de la vida de Sant Pere. Destacaven dues imatges de grans dimensions de Sant Miquel i Sant Pau. Malauradament va desaparèixer abans de l'any 1933, sense que se'n conegui el seu destí.

Al costat oest s'alça un campanar, que originàriament era de cadireta, però que en el segle XVIII es va transformar en una torre de planta rectangular, a la que s'accedeix per una escala exterior, adossada al mur oest.

La porta, situada en el mur sud, té tres arcs de mig punt en gradació.

Encara es conserva part de la forja i del forrellat romànic amb que estava decorava. El forrellat està acabat amb un cap de serp.

Al segle XVIII va ser reformada i al 1980 es van enderrocar una edificació adossada al mur nord.

 El text de Sant Pere de Lligordà està extret de Art medieval

CARTOIXA D'ESCALADEI

S’hi arriba  per la C-242 i en arribar a Cornuella del Montsant a la alçada del restaurant La Venta d'en Pubill cal desviar-se cap a Poboleda per la T-702, la qual ens portarà a Escaladei.  

 LA LLEGENDA

Diu la llegenda que el rei Alfons I el Cast va decidir fer donació d'unes terres a l'Orde de la Cartoixa  perquè hi construïssin un monestir. La casa mare envià uns monjos a cercar el lloc més adient a les seves necessitats.

Durant la recerca, trobaren un pastor que els explicà que en somnis veia uns àngels que pujaven al cel per unes escales repenjades a la soca del pi que hi havia al lloc on ell pasturava els seus ramats. Els monjos ho interpretaren com un senyal de Déu i allí mateix construïren un petit claustre que seria l'origen de la Cartoixa de Santa Maria d'Escaladei, que vol dir "escala cap a Déu”

La història d'Escaladei s'inicia el 1163 quan el rei Slfons I el Cast va decidir fundar un monestir cartoixà en terres cedides per  Arbert de Castellvell.  Els primers monjos provinents de Provença, comandats per Pere de Montsant i Ramón de Sant Esteve, als quals s'uniren alguns eremites del Montsant, es van establir, en primer lloc, a l'antic ermitori de Santa Maria de Poboleda,  fins que vers el 1203, amb l'ajuda de Pere I, s'establiren al lloc definitiu. El 1218 posseïen els pobles de Porrera, Poboleda, La Morera, Torroja i  Gratallops, origen del  priorat i, per tant, del nom aplicat modernament a tota la comarca.

Durant el s. XIII  i la primera meitat del s. XIV, es construí l'església, el claustre  amb dotze cel·les, el refectori. La conreria fou bastida a uns 2 km del monestir, on actualment hi ha l'entitat d'Escaladei. La conreria era, pròpiament, la vivenda annexa al monestir des d'on es dirigia el conreu dels camps.  

Al 1333 s'acabà el segon claustre amb 12 cel·les més, costejat per l’Infant Joan d'Aragó, arquebisbe de Toledo i després de Tarragona, que sembla que fou monjo d'Escaladei. El  1403 Berenguer Gallard, de Lleida, féu edificar un tercer claustre amb 6 cel·les i la cartoixa assolí el nombre màxim de 30 monjos i 15 llecs.

 Durant set segles, la cartoixa va travessar èpoques de gran esplendor. Els monjos feren poblar els camps, construir molins, difongueren el conreu de la vinya. El Prior podia exercir justícia i era el batlle general dels pobles de la zona centre de l'actual comarca, que coincideixen aproximadament amb els de la Denominació d'origen vinícola Priorat.

 

La cartoixa va destacar per la seva riquesa. L'extens patrimoni, que englobava moltes possessions territorials, amb el domini directe sobre els pobles de la comarca i les propietats rústiques, caps de bestiar –sobretot cavalls–, censos de tota mena i altres béns, van fer que fos considerada la cartoixa més rica de l'anomenada província cartoixana de Catalunya, formada pels territoris d'Aragó, Catalunya, València i les Balears.

 Escaladei inicià una època de decadència després de la pesta negra  que els monjos compensaren amb l'adquisició de noves terres al s. XV. El 1452 és suprimit el monestir cistercenc  de Santa Maria de Bonrepòs, i Escaladei n'aconseguí la seva propietat, fet que va comportar plets amb els cistercencs de  Santes Creus fins que més endavant es va sentenciar la divisió dels béns de Bonrepòs entre els dos monestirs.

El Prior de la cartoixa d'Escaladei era senyor només en certa manera del pobles que ara s'anomenen priorat, donat que només tenia dret a cobrar els delmes pertanyents a l'església, ja que eren senyors d'aquest territori els  ducs de Cardona. És a partir del dia 27 de gener de 1627 quan els ducs de Cardona van fer escriptura a Barcelona mitjançant la qual venien la senyoria que posseïen dels pobles de La Morera, Poboleda, Torroja, Gratallops, La Vilella Alta, Porrera, terme de Masmorell i la Gambosa, pel preu de 7.500 lliures catalanes, a favor dels priors del convent d'Escaladei. Des d'aquella data, els priors van ser senyors per complet de l’esmenta’t territori i quedà constituït l'actual Priorat.

Al voltant del s. XVIII la cartoixa recuperà un cert prestigi i influència. D'aquesta última època data la capella del Sagrari, la reforma de l'església, que es recobrí de marbre i jaspis, la construcció de la muralla, la bassa de les Tortugues i la capella de Sant Josep, l'arc, —que encara es conserva— d'entrada al monestir i el gran santuari darrere l'absis, notable pels seus marbres, estàtues i relleus, en gran part obra d'artistes de la cartoixa. En aquest moment, Escaladei mantenia un important comerç de vi i aiguardent i dos molins paperers.

 La cartoixa patí la primera exclaustració el 1820, però els foren tornades les propietats el 1823. Pel  Decret de Desamortització de Mendizábal, de 1835, els monjos es veieren obligats a abandonar el monestir privats per decret de les seves terres. En només dos anys la majestuosa cartoixa, amb les seves cel·les, claustres, l'església i l'hostatgeria restà convertida en un munt de ruïnes pel saqueig d'uns pagesos cansats de haver estat sotmesos a vassallatge, de pagar delmes i de submissió. La seva famosa biblioteca la Bibli Sacra, regalada per Joan d'Aragó, és actualment al seminari de Tarragona. Una bona part dels documents són a l'Archivo Histórico Nacional de Madrid.

El 1990 els seus propietaris, la família de viticultors Peyra, la van donar a la Generalitat, la qual va endegar un pla de rehabilitació i consolidació de les restes. El cenobi, declarat Bé Cultural d'Interes Nacional, fou el primer de l'orde de Sant Bru a la península Ibèrica.

Es pot visitar des del 1998. S'ha reconstruït minuciosament una cel·la, element clau de totes les cartoixes. Els monjos efectuaven la majoria de les seves activitats en el mateix recinte del monestir. Cada cel·la comptava amb un hort individual.