Encara que Cardona existia ja molt abans, com en testimonien les restes iberes que s'ha trobat, sempre vinculades a la riquesa de la Vall Salina, Cardona té una data de naixement documentada: el 23 d’abril de l'any 986, dia en què el Comte Borrell II atorgà la Segona Carta de Poblament, que actualment es conserva a l'arxiu històric de la vila. Cardona, comença veritablement en l'etapa medieval, a partir del 798 fins el segle XVI, la vila va ser un dels indrets claus en el desenvolupament històric i social de Catalunya. Molts factors com la situació del turó del castell, la muntanya salina i la via estratègica on confluïen nombrosos camins van atorgar a la vila aquesta cabdal importància a la història de Catalunya.
Els nobles van arribar de mica en mica a la vila, així com els mercaders, drapers i artesans. Aquesta era d'esplendor va durar fins el segle XVI, quan la familia Cardona van marxar per instal·lar-se a Barcelona. El castell de Cardona fou el darrer reducte de la resistència contra l'ocupació de Catalunya per part de les tropes de Felip V de Castella al 1714.
El castell es va transformar en una caserna militar i la vila va restar una simple zona artesana i agropecuària, que acompanyava l'explotació salinera.
Durant la Guerra del Francès, Cardona va patir la Batalla de Sant Quintí, en la que els cardonins van aconseguir defensar el castell i la vil·la de Cardona contra l'atac francès.
Durant els segles XIX i XX van re-emprendre l'activitat social i econòmica de la vila, amb l'arribada d'indústries, especialment tèxtils, i l'explotació de les mines de potassa des de l'any 1929 fins el 1991.
CASTELL
DE CARDONA
El castell de Cardona és un castell d'estil romànic i gòtic que està situat dalt d'un turó que domina la vall salina i la del Cardener.
Està
considerat com una de les fortaleses medievals més important de Catalunya
Les seves joies són la torre de la Minyona (del s XI), de 15 metres d'alçada i més de 10 metres de diàmetre, i l'església romànica de Sant Vicenç.
Va ser construït a l'any 886 per Guifré el Pilós. Inclou l'anomenada Sala Daurada i la Sala dels Entresòls, on l'any 1534 es va resoldre el plet entre el capellà de Sant Miquel i l'abat de Sant Vicenç. Durant el s XV, els Ducs de Cardona van ser la nissaga més important de la Corona d’Aragó tot just darrera de la Casa Reial. Per això se'ls anomenava reis sense corona, car disposaven d'extensos dominis territorials al Principat, Aragó i Valencia, i vincles dinàstics amb els casals reials de Castella, Portugal, Sicília i Nàpols.
Després de la caiguda de Barcelona el 1714 va ser un dels darrers reductes a lliurar-se a les tropes borbòniques de Felip V, després d'una intensa batalla que va malmetre en bona part les muralles del castell, quan Manuel Desvalls va pactar la rendició i la retirada a Itàlia.
Actualment el castell acull el parador de turisme Ducs de Cardona, que depèn del Museu d’Història de Catalunya.
Canoniga de Sant Vicenç
Sant Vicenç era en origen la capella del castell de Cardona, propietat de la casa vescomtal d'Osona, la qual prengué el nom d'aquest castell. Les primeres notícies documentals daten del 980. Els comtes protegiren l'església amb les donacions que hi feren d'esglésies dels seus castells, fins i tot es creà un priorat, amb la intenció de convertir-se en un sotsbisbat, depenent del bisbat d’Urgell.
L'inici de la vida comunitària és partir del s. X. L'any 1019, el vescomte Bermon, aconsellat per l'Abat Oliba, va reconstruir la canònica (l'església), ja que havia estat descuidada i espoliada, hi feu donacions fins la seva mort. També inicià la construcció de l'actual edifici romànic, que fou consagrada l'any 1040 per Eriball, bisbe d’Urgell i príncep i senyor de l'església de la fortalesa de Cardona.
La secularització de les canòniques regulars l'any 1592 per part del Papa fou el primer colp greu que patí la comunitat. Més tard tot el castell es convertiria en caserna l'any 1794. La comunitat es traslladà a la parroquial de Sant Miquel, fins el 1851 any en què desapareixeria i l'església passaria a ser una dependència més de la caserna. Amb el temps deixaria de ser una caserna, quedant abandonada.
El conjunt va ser declarat monument historicoartístic el 1931. L'any 1952 s'inicià una acurada restauració de l'església, i el monestir i el castell van passar a ser Parador de Turisme el 1976.
Arquitectura
L'església disposa dels elements
característics del romànic català. L'espai interior està dividit en tres naus:
una nau central amb una mida força considerable i dues naus laterals més
estretes. A una de les zones més orientals de l'església, les naus es veuen
creuades per un transsepte, el qual, encara que és una mica més ample que les
naus, és força curt i no sobresurt gaire de la planta. Aquest transsepte dóna a
l'església la típica forma de creu llatina. Per acabar, les tres naus
desemboquen, en la zona més oriental de l'obra, en tres absis semicirculars de diferent
mida que varia segons la mida de les naus.
En l'espai exterior hi destaca, principalment, la línia recta, exceptuant els absis i les finestres.
Cal afegir, però, que l'església no va ser pensada a escala humana, la qual cosa ens deixa un edifici de més de dinou metres d'alçada preparat per a impressionar a qualsevol que s'hi apropi.
Cripta
Tot el cos del presbiteri i de l'absis central queda elevat, ja que en el seu espai inferior es troba una cripta, la planta d'aquesta consta de tres naus dividides per dues fileres de columnes monolítiques amb capitells piramidals sense ornamentació. Sobre seu es troben uns blocs de pedra que serveixen de base per a l'arrencada de les voltes per aresta que cobreixen la cripta.
Aquesta basílica constitueix un dels màxims
representants de tota l'arquitectura romànica catalana.
