Romànic català: SANT SEPULCRE DE PALERA i SANT PERE DE LLIGORDÀ

SANT SEPULCRE DE PALERA

Per anar-hi agafarem la carretera de Besalú fins a Beuda agafant a uns 3 Km un trencall a l’esquerra

La primera notícia que és té de l'església és en un testament del comte bisbe Miró Bonfill, del 979. El 1075, un altre document ens fa saber que l'església era en construcció, possiblement es tracti d'un nou edifici que succeïa un d'anterior, aquesta fou consagrada el 1085.

El 1107 és confia aquesta església a l'abat de la Grassa, que hi fundà un petit priorat benedictí i fixà en dotze el nombre de monjos. Potser degut a les indulgències que gaudia el priorat, esdevingué aviat un centre de devoció i pelegrinatge, ja que s'aconseguien indulgèncias semblans a les que s'obtenien per anar a Terra Santa.

A mitjan del segle XVI, el priorat trencà la seva subjecció a la Grassa, i des d'aleshores foren priors del Sant Sepulcre monjos d'importants monestirs del país,Banyoles, Besalú i Ripoll.

Al segle XVIII es fan importants obres de reforma a l'església. A partir del 1816 passa a dependre de Besalú. La comunitat trobà el seu fi amb la desamortització del 1835. En l'actualitat és una església depenent de Sant Pere de Lligordà. S'hi han fet desencertades obres de restauració.

Se'n conserva l'església i algunes dependències monacals; del claustre solament queden dos arcs i restes de capitells  amb ocells i figures humanes, en bastant mal estat.

L'església, romànica  del s.XI, és de tipus basilical amb tres naus, amb capçalera de tres absis semicirculars, llisos i sense creuer. A la nau central, la volta és de canó i en les laterals de quart de cercle, separades per pilars de planta rectangular.

A l'exterior, es continua amb la mateixa austeritat interior, no hi ha cap mena d'adorn. A la façana principal, la porta està construïda amb arc de mig punt, té quatre finestres i un petit òcul, rematada amb un campanar de cadireta amb dos ulls.

SANT PERE DE LLIGORDÀ

 Al costat de la carretera que comunica  Besalú amb Beuda podem trobar aquest temple del segle XII, si bé des de finals del segle X es té constància de l'existència d'aquest lloc.

La primera referència documentada del temple data de l'any 1079, en que Uralard, vescomte de Bas i la seva esposa Ermessenda, van donar al monestir de Sant Víctor de Marsella l'església de Sant Joan les Fonts, per a que hi fundessin un cenobi benedictí. Per afavorir l'establiment d'aquest nou monestir, també li van cedir terres i altres possessions, entre les que es trobava l'església de Sant Pere de Lligordà.

L'església va ser construïda amb una nau rectangular acabada en un absis semicircular sense decoració.

La volta és de canó però lleugerament apuntada i parteix d'una línia d'imposta que recorre els murs laterals del temple. L'absis va ser tancat en el segle XVI amb un interessant retaule, obra del mestre Pere Mates, on es narraven diverses escenes de la vida de Sant Pere. Destacaven dues imatges de grans dimensions de Sant Miquel i Sant Pau. Malauradament va desaparèixer abans de l'any 1933, sense que se'n conegui el seu destí.

Al costat oest s'alça un campanar, que originàriament era de cadireta, però que en el segle XVIII es va transformar en una torre de planta rectangular, a la que s'accedeix per una escala exterior, adossada al mur oest.

La porta, situada en el mur sud, té tres arcs de mig punt en gradació.

Encara es conserva part de la forja i del forrellat romànic amb que estava decorava. El forrellat està acabat amb un cap de serp.

Al segle XVIII va ser reformada i al 1980 es van enderrocar una edificació adossada al mur nord.

 El text de Sant Pere de Lligordà està extret de Art medieval

CARTOIXA D'ESCALADEI

S’hi arriba  per la C-242 i en arribar a Cornuella del Montsant a la alçada del restaurant La Venta d'en Pubill cal desviar-se cap a Poboleda per la T-702, la qual ens portarà a Escaladei.  

 LA LLEGENDA

Diu la llegenda que el rei Alfons I el Cast va decidir fer donació d'unes terres a l'Orde de la Cartoixa  perquè hi construïssin un monestir. La casa mare envià uns monjos a cercar el lloc més adient a les seves necessitats.

Durant la recerca, trobaren un pastor que els explicà que en somnis veia uns àngels que pujaven al cel per unes escales repenjades a la soca del pi que hi havia al lloc on ell pasturava els seus ramats. Els monjos ho interpretaren com un senyal de Déu i allí mateix construïren un petit claustre que seria l'origen de la Cartoixa de Santa Maria d'Escaladei, que vol dir "escala cap a Déu”

La història d'Escaladei s'inicia el 1163 quan el rei Slfons I el Cast va decidir fundar un monestir cartoixà en terres cedides per  Arbert de Castellvell.  Els primers monjos provinents de Provença, comandats per Pere de Montsant i Ramón de Sant Esteve, als quals s'uniren alguns eremites del Montsant, es van establir, en primer lloc, a l'antic ermitori de Santa Maria de Poboleda,  fins que vers el 1203, amb l'ajuda de Pere I, s'establiren al lloc definitiu. El 1218 posseïen els pobles de Porrera, Poboleda, La Morera, Torroja i  Gratallops, origen del  priorat i, per tant, del nom aplicat modernament a tota la comarca.

Durant el s. XIII  i la primera meitat del s. XIV, es construí l'església, el claustre  amb dotze cel·les, el refectori. La conreria fou bastida a uns 2 km del monestir, on actualment hi ha l'entitat d'Escaladei. La conreria era, pròpiament, la vivenda annexa al monestir des d'on es dirigia el conreu dels camps.  

Al 1333 s'acabà el segon claustre amb 12 cel·les més, costejat per l’Infant Joan d'Aragó, arquebisbe de Toledo i després de Tarragona, que sembla que fou monjo d'Escaladei. El  1403 Berenguer Gallard, de Lleida, féu edificar un tercer claustre amb 6 cel·les i la cartoixa assolí el nombre màxim de 30 monjos i 15 llecs.

 Durant set segles, la cartoixa va travessar èpoques de gran esplendor. Els monjos feren poblar els camps, construir molins, difongueren el conreu de la vinya. El Prior podia exercir justícia i era el batlle general dels pobles de la zona centre de l'actual comarca, que coincideixen aproximadament amb els de la Denominació d'origen vinícola Priorat.

 

La cartoixa va destacar per la seva riquesa. L'extens patrimoni, que englobava moltes possessions territorials, amb el domini directe sobre els pobles de la comarca i les propietats rústiques, caps de bestiar –sobretot cavalls–, censos de tota mena i altres béns, van fer que fos considerada la cartoixa més rica de l'anomenada província cartoixana de Catalunya, formada pels territoris d'Aragó, Catalunya, València i les Balears.

 Escaladei inicià una època de decadència després de la pesta negra  que els monjos compensaren amb l'adquisició de noves terres al s. XV. El 1452 és suprimit el monestir cistercenc  de Santa Maria de Bonrepòs, i Escaladei n'aconseguí la seva propietat, fet que va comportar plets amb els cistercencs de  Santes Creus fins que més endavant es va sentenciar la divisió dels béns de Bonrepòs entre els dos monestirs.

El Prior de la cartoixa d'Escaladei era senyor només en certa manera del pobles que ara s'anomenen priorat, donat que només tenia dret a cobrar els delmes pertanyents a l'església, ja que eren senyors d'aquest territori els  ducs de Cardona. És a partir del dia 27 de gener de 1627 quan els ducs de Cardona van fer escriptura a Barcelona mitjançant la qual venien la senyoria que posseïen dels pobles de La Morera, Poboleda, Torroja, Gratallops, La Vilella Alta, Porrera, terme de Masmorell i la Gambosa, pel preu de 7.500 lliures catalanes, a favor dels priors del convent d'Escaladei. Des d'aquella data, els priors van ser senyors per complet de l’esmenta’t territori i quedà constituït l'actual Priorat.

Al voltant del s. XVIII la cartoixa recuperà un cert prestigi i influència. D'aquesta última època data la capella del Sagrari, la reforma de l'església, que es recobrí de marbre i jaspis, la construcció de la muralla, la bassa de les Tortugues i la capella de Sant Josep, l'arc, —que encara es conserva— d'entrada al monestir i el gran santuari darrere l'absis, notable pels seus marbres, estàtues i relleus, en gran part obra d'artistes de la cartoixa. En aquest moment, Escaladei mantenia un important comerç de vi i aiguardent i dos molins paperers.

 La cartoixa patí la primera exclaustració el 1820, però els foren tornades les propietats el 1823. Pel  Decret de Desamortització de Mendizábal, de 1835, els monjos es veieren obligats a abandonar el monestir privats per decret de les seves terres. En només dos anys la majestuosa cartoixa, amb les seves cel·les, claustres, l'església i l'hostatgeria restà convertida en un munt de ruïnes pel saqueig d'uns pagesos cansats de haver estat sotmesos a vassallatge, de pagar delmes i de submissió. La seva famosa biblioteca la Bibli Sacra, regalada per Joan d'Aragó, és actualment al seminari de Tarragona. Una bona part dels documents són a l'Archivo Histórico Nacional de Madrid.

El 1990 els seus propietaris, la família de viticultors Peyra, la van donar a la Generalitat, la qual va endegar un pla de rehabilitació i consolidació de les restes. El cenobi, declarat Bé Cultural d'Interes Nacional, fou el primer de l'orde de Sant Bru a la península Ibèrica.

Es pot visitar des del 1998. S'ha reconstruït minuciosament una cel·la, element clau de totes les cartoixes. Els monjos efectuaven la majoria de les seves activitats en el mateix recinte del monestir. Cada cel·la comptava amb un hort individual.

COLORS

Burano és una illa de la llacuna veneciana, situada a 7 quilòmetres de Venècia, que es recorre en 40 minuts amb el vaporetto. La seva població actual ronda els 7.000 habitants.

 Destaquen les seves façanes de colors, així com la església de Sant Martino i el seu campanile. Inclinat des de els seus fonaments ja que esta construït sobre palafitos (estaques clavades al fons de la llacuna). L'illa és famosa per la producció de punta de fil.

Es una illa molt menys turística que Venècia i encara és poden recorre els seus carrers buits de turistes.

CASTELL DE REQUESENS

 

La millor manera d'arribar-hi és agafant la carretera E15 o l'autopista AP7, i abans d'arribar a La Jonquera agafar la carretera direcció a Cantallops, agafant allà una pista de muntanya d'uns 6 km. Hi ha una altra pista des de Sant Climent Sescebes, més llarga i en pitjor estat

El castell de Requesens està situat sobre un turó, que domina totes les valls meridionals del puig Neulós, a uns 7 km a l'est del veïnat de Requesens. El seu terme correspon al de l'antic poble de Requesens del municipi de la Jonquera.

La construcció d'aquest primer castell documentat a Requesens s'inscriu en les disputes entre els dos comtats arran de la seva separació a finals del segle X. Els comtes de Rosselló  en mantingueren el domini, dintre del comtat d'Empúries, fins a la seva extinció. La senyoria de Requesens els fou reconeguda a la convinença entre els comtes respectius de l'any 1075 i el domini sobre el castell  torna a ser citat en la renovació d'aquella el 1085.

Tots aquests personatges devien fidelitat al comte d’Empúries i també al vescomte de Peralada, dintre dels territoris dels quals es trobava la fortalesa. Durant el s XII, els enfrontaments entre tots aquests, arran de l'aliança entre els Rocabertí, vescomtes de Peralada, i els comtes de Rosselló, féu del castell de Requesens un viu factor de conflicte. Per pacificar la zona, el nou senyor del Rosselló, el comte-rei Alfons el Cast, renuncià llavors als drets que li corresponien sobre Requesens a favor del comte d’Empuries, que n'obtingué així el domini ple.

Del castell antic queden molt poques restes, situades a la zona del recinte superior, que en el s XIII, en construir el nou recinte exterior, es coneixia com a fortalesa major o de dalt.

Durant la croada contra la Corona d’Aragó, el castell i el seu senyor, el comte d’Empúries, restaren fidels a Pere el Gran. En aquesta guerra fou assetjat pels francesos, però no aconseguiren prendre'l. Però el 1288 fou fugaçment ocupat i saquejat per un exèrcit francès al servei de Jaume II de Mallorca , que envaí l’Empordà.

Pere I d’Empúries adquirí dels Castellnou la senyoria del castell de Requesens, completant-hi així el domini comtal. Es mantingué sota domini dels comtes d'Empúries fins a la reversió del comtat a la corona el 1402 .

Entre 1893 i 1899 fou totalment reconstruït pels seus propietaris, els últims comtes de Peralada residents al territori.

  De l'edifici medieval sembla que persisteixen poc més que uns panys de baluards, la torre quadrada del nord i una part de la porta del recinte superior. Es conserven fotografies excepcionals d'abans i durant el procés de reconstrucció.

L'edifici actual té tres recintes fortificats, amb torres rodones i quadrades, portals, merlets i matacans de gran espectacularitat. Al recinte inferior destaca l'àmplia capella, en la qual es reaprofitaren elements romànics d'altres edificis de la zona (els arcs de la portalada de Santa Maria de Requesens) i de procedència francesa (el timpà i els relleus de sobre la porta), les cavallerisses i diferents reixes de forja que imiten motius de reixes medievals. També hi ha alguns edificis de servei, entre els quals unes cuines. El segon recinte, més limitat, té una atractiva porta fortificada. El recinte noble o superior inclou diferents estances, la gran sala (actualment tancada), amb una xemeneia de pedra i uns finestrals amb uns porticons que es veuen de lluny, molt teatrals i característics, i una torre talaia rodona (també inaccessible), que és el punt més elevat del monument. Tant el gran pati del primer recinte com l'entorn del castell s'enjardinaren amb espècies vegetals autòctones i foranes pensades per fer ressaltar el conjunt, que s'hi han aclimatat i naturalitzat.

 El 1923 el castell i tota la immensa propietat annexa van ser adquirits pels germans Pere i Joan Rosselló, industrials mallorquins que explotaren intensivament el bosc de la zona. Pocs anys després 1927 aquests el tornarien a vendre, a Joaquim de Arteaga, duc de l’Infantado, i empresari, que el conservà i hi residí esporàdicament.

El 1936, a l'inici de la Guerra Civil Espanyola, va ser brutalment saquejat. Després de la guerra, el any 1942, el duc va vendre tota la propietat i el castell a la companyia Borés S.A., firma interessada únicament en l'explotació del bosc. El castell l'ocupà un destacament militar durant tots aquests anys amb l'objectiu de controlar l'activitat dels maquis. Els militars van modificar algunes dependències  i van malmetre els interiors i alguns merlets.

El 1955 fou venut als seus actuals propietaris, els socis Miquel Esteba  i Josep Pijoan.   Tot i que el castell no ha tornat a estar habitat i el seu interior, propi d'una mansió vuitcentista, està totalment desmantellat i ha sofert recentment alguna bretolada que ha obligat a tancar l'accés a una part del recinte superior per seguretat.

El castell de Requesens constitueix un dels millors exemples d'arquitectura neomedieval  que es conserven a Catalunya. Malauradament, ni els recursos dels seus actuals propietaris ni l'interès de les institucions no estan a l'alçada de la seva importància.