dimarts, 7 de febrer del 2012

COLORS





Burano és una illa de la llacuna veneciana, situada a 7 quilòmetres de Venècia, que es recorre en 40 minuts amb el vaporetto. La seva població actual ronda els 7.000 habitants.

 Destaquen les seves façanes de colors, així com la església de Sant Martino i el seu campanile. Inclinat des de els seus fonaments ja que esta construït sobre palafitos (estaques clavades al fons de la llacuna). L'illa és famosa per la producció de punta de fil.

Es una illa molt menys turística que Venècia i encara és poden recorre els seus carrers buits de turistes.


































dilluns, 6 de febrer del 2012

CASTELL DE REQUESENS


 
La millor manera d'arribar-hi és agafant la carretera E15 o l'autopista AP7, i abans d'arribar a La Jonquera agafar la carretera direcció a Cantallops, agafant allà una pista de muntanya d'uns 6 km. Hi ha una altra pista des de Sant Climent Sescebes, més llarga i en pitjor estat

El castell de Requesens està situat sobre un turó, que domina totes les valls meridionals del puig Neulós, a uns 7 km a l'est del veïnat de Requesens. El seu terme correspon al de l'antic poble de Requesens del municipi de la Jonquera.




La construcció d'aquest primer castell documentat a Requesens s'inscriu en les disputes entre els dos comtats arran de la seva separació a finals del segle X. Els comtes de Rosselló  en mantingueren el domini, dintre del comtat d'Empúries, fins a la seva extinció. La senyoria de Requesens els fou reconeguda a la convinença entre els comtes respectius de l'any 1075 i el domini sobre el castell  torna a ser citat en la renovació d'aquella el 1085.




Tots aquests personatges devien fidelitat al comte d’Empúries i també al vescomte de Peralada, dintre dels territoris dels quals es trobava la fortalesa. Durant el s XII, els enfrontaments entre tots aquests, arran de l'aliança entre els Rocabertí, vescomtes de Peralada, i els comtes de Rosselló, féu del castell de Requesens un viu factor de conflicte. Per pacificar la zona, el nou senyor del Rosselló, el comte-rei Alfons el Cast, renuncià llavors als drets que li corresponien sobre Requesens a favor del comte d’Empuries, que n'obtingué així el domini ple.




Del castell antic queden molt poques restes, situades a la zona del recinte superior, que en el s XIII, en construir el nou recinte exterior, es coneixia com a fortalesa major o de dalt.

Durant la croada contra la Corona d’Aragó, el castell i el seu senyor, el comte d’Empúries, restaren fidels a Pere el Gran. En aquesta guerra fou assetjat pels francesos, però no aconseguiren prendre'l. Però el 1288 fou fugaçment ocupat i saquejat per un exèrcit francès al servei de Jaume II de Mallorca , que envaí l’Empordà.




Pere I d’Empúries adquirí dels Castellnou la senyoria del castell de Requesens, completant-hi així el domini comtal. Es mantingué sota domini dels comtes d'Empúries fins a la reversió del comtat a la corona el 1402 .

Entre 1893 i 1899 fou totalment reconstruït pels seus propietaris, els últims comtes de Peralada residents al territori.




  De l'edifici medieval sembla que persisteixen poc més que uns panys de baluards, la torre quadrada del nord i una part de la porta del recinte superior. Es conserven fotografies excepcionals d'abans i durant el procés de reconstrucció.




L'edifici actual té tres recintes fortificats, amb torres rodones i quadrades, portals, merlets i matacans de gran espectacularitat. Al recinte inferior destaca l'àmplia capella, en la qual es reaprofitaren elements romànics d'altres edificis de la zona (els arcs de la portalada de Santa Maria de Requesens) i de procedència francesa (el timpà i els relleus de sobre la porta), les cavallerisses i diferents reixes de forja que imiten motius de reixes medievals. També hi ha alguns edificis de servei, entre els quals unes cuines. El segon recinte, més limitat, té una atractiva porta fortificada. El recinte noble o superior inclou diferents estances, la gran sala (actualment tancada), amb una xemeneia de pedra i uns finestrals amb uns porticons que es veuen de lluny, molt teatrals i característics, i una torre talaia rodona (també inaccessible), que és el punt més elevat del monument. Tant el gran pati del primer recinte com l'entorn del castell s'enjardinaren amb espècies vegetals autòctones i foranes pensades per fer ressaltar el conjunt, que s'hi han aclimatat i naturalitzat.




 El 1923 el castell i tota la immensa propietat annexa van ser adquirits pels germans Pere i Joan Rosselló, industrials mallorquins que explotaren intensivament el bosc de la zona. Pocs anys després 1927 aquests el tornarien a vendre, a Joaquim de Arteaga, duc de l’Infantado, i empresari, que el conservà i hi residí esporàdicament.




El 1936, a l'inici de la Guerra Civil Espanyola, va ser brutalment saquejat. Després de la guerra, el any 1942, el duc va vendre tota la propietat i el castell a la companyia Borés S.A., firma interessada únicament en l'explotació del bosc. El castell l'ocupà un destacament militar durant tots aquests anys amb l'objectiu de controlar l'activitat dels maquis. Els militars van modificar algunes dependències  i van malmetre els interiors i alguns merlets.




El 1955 fou venut als seus actuals propietaris, els socis Miquel Esteba  i Josep Pijoan.   Tot i que el castell no ha tornat a estar habitat i el seu interior, propi d'una mansió vuitcentista, està totalment desmantellat i ha sofert recentment alguna bretolada que ha obligat a tancar l'accés a una part del recinte superior per seguretat.




El castell de Requesens constitueix un dels millors exemples d'arquitectura neomedieval  que es conserven a Catalunya. Malauradament, ni els recursos dels seus actuals propietaris ni l'interès de les institucions no estan a l'alçada de la seva importància.

















dilluns, 23 de gener del 2012

Romànic català: SANTA MARIA de VILABERTRAN


 
El poble de Vilabertran esta situat a la carretera N260, a uns 5 quilometres de Figueres direcció a Portbou.

 L'any 1066, el prevere, Pere Rigall va ser destinat a la petita església de Santa Maria, a la localitat de Vilabertran. El 1069 unes famílies de la zona li donaren els terrenys de l'església, incloent un perímetre de 60 passos per a construir un cementiri, així com una font situada enfront de l'església.

A poc a poc es va anar formant una comunitat de canonges que residien en una casa annexa a l'església de Santa Maria. La nova comunitat va adoptar les normes de Sant Agustí. Rigall va ser el seu primer abat.



El 1080 es va iniciar la construcció del nou monestir. La nova església va ser consagrada el 11 de novembre de 1100 pel bisbe de Girona, Rigau va intentar expandir els dominis del monestir; amb l’annexió del monestir de Sant Joan de les Abadesses, cosa que va fracassar, però va aconseguir afiliar-se el de Santa Maria de Lladó. 

Rigall va morir entre els anys 1107 i 1114. El monestir va seguir prosperant després de la seva mort. Va ser un centre d’escollida dels pelegrins que es dirigirien a Terra Santa ja que disposava d'un hospital.  






L'any 1176, el vescomte Gifré de Rocabertí li va fer donació a l'abat Ramon de la vila de Vilabertran per al monestir.

El  29 d’octubre de 1295 es va celebrar a Santa Maria l'enllaç entre el rei Jaume II d’Aragó i Blanca de Nàpols, la seva segona esposa.


En 1410  va arribar al monestir un nou abat, Antoni Girgos, el qual es va encarregar de fortificar el monestir, a causa de la inestabilitat que sofria la zona en aquesta època, assotada pels continus atacs de pirates. També va manar construir la torre del rellotge i el palau abacial.










El monestir va ser secularitzat l'any 1592 i va passar a ser un conjunt de cases presbiterianes regides per un arxipreste. El 1794 va sofrir l'atac de les tropes napoleòniques. Finalment, el 1835 la llei de desamortització de Mendizábal  va provocar que els pocs canonges que quedaven a Santa Maria es traslladessin a Albarrasí.




 Va ser declarat Monument històric artístic en 1930. Actualment és gestionat pel Museu d’Història de Catalunya.

El diferents elements arquitectònics destacats són: l'església de Santa Maria, el claustre, el campanar i la tomba reial.








L'Església de Santa Maria és l'element principal del conjunt monacal. Es creu que no va ser acabada fins després de la seva consagració el 1100. És de base quadrangular dividida per dues fileres de columnes que parteixen l'espai en tres naus diferents. La nau principal està coberta amb una volta de canó. Està reforçada per quatre arcs recolzats en pilars.








El claustre es va construir el s XII. És senzill i auster i les seves galeries són bastant desiguals. Estan cobertes per una volta de mig arc i angles sostinguts per arcs diagonals. Els capitells de les columnes estan decorats amb dibuixos de fulles llises. Al voltant del claustre es distribueixen les diferents dependències de l'antic convent.










El campanar es va construir entre els s XII i XIII. Està compost per tres galeries decorades en estil llombard. La façana és totalment llisa; no presenta cap ornament. A la dreta de la torre es poden veure encara les restes d'un campanar que mai va arribar a completar.






Al pilar del costat de l'Evangeli de l'absis central de l'església, una làpida inscrita indica el lloc de repòs de part de les restes d'Alfons el Cast, rei d'Aragó i comte de Barcelona. Probablement fa referència a les entranyes, que hi quedaren dipositades mentre la resta del cos es traslladà a Santa Maria de Poblet.