Santa Cecília de Molló

Molló és un municipi del Ripollès. El municipi forma part de l'anomenada Vall de Camprodon. Per anar-hi agafarem la C38 que va de Camprodon a Coll d’Ares  

 És tracta d'un nucli de població, documentat ja al 936, any de l'acta de consagració de l'església de Santa Cecília. La localitat apareix esmentada amb el nom de Mollione, encara que podria existir de bastant abans.

Durant el s XI s’inicia la construcció del campanar, que segons algunes cròniques va tenir fins vèlics, al ser Molló al segle XI un punt de disputes constants entre el compte de Besalú, Bernat II “el Tallaferro” i el bescompte de Vallespir.

 L’any 1131, el proper monestir de Santa Maria de Ripoll va rebre importants donacions de la zona. Quan el compte de Barcelona i també de Besalú, Ramon Berenguer III,  va demanar ser enterrat al monestir de Ripoll, li concedia entre altres dominis " l'alodium meum propium quod habeo in comitatu Bisuldunensi, scilicet in parrochia Sanctae Caeciliae de Mollo, sive in villa Malnau [...] ".  Així la parròquia va passar  a dependre jurídicament i administrativament del monestir de Ripoll.

La reconstrucció de la primitiva església data probablement de finals del segle XII, quedant aquesta distribució fins l’actualitat. 

   

Santa Cecília de Molló

L'església de Santa Cecília de Molló. Està formada per una sola nau de considerables dimensions acabada en un absis semicircular, molt més estret que la nau.

L'absis està decorat externament amb un petit fris que es recolza en mènsules. Sobre la capçalera i també sobre la façana oest es poden veure dos petits campanars de cadireta d'un sol ull.

La torre de campanar està adossada al mur nord. Té una alçada total de cinc pisos i va ser edificat en dues etapes diferents (s XI- XII). El pis inferior no té obertures a l'exterior i està decorat amb arcs cecs . El segon pis té una única finestra de mig punt en cada mur. En el tercer pis trobem una finestra geminada amb capitell. La mateixa estructura es repeteix en la quarta planta, si bé les finestres són més esveltes. En el darrer pis troben dos grans òculs,. En 1952, durant les obres de restauració del campanar, es van substituir els capitells de les finestres, que estaven molt deteriorats, per uns de molt més senzills.

 

Al mur de migjorn i al capdavall de la nau, hi ha la porta d'entrada al temple. Aquesta porta forma tot un cos que surt del nivell exterior de la superfície del mur, entre dos peus drets que surten de la paret exterior del temple. Aquesta disposició dota aquest element d'una singular monumentalitat

Fora del coronament esculpit, aquest portal és pobre d'escultura. L'ornamentació del portal és la que és pot veure constantment a l'escola rossellonesa.

Corona la façana una motllura esculpida amb palmetes i tiges, sota la que trobem un fris de dents de serra, un fris d'arcs cecs acabats en mènsules esculpides amb caps humans o de monstres i motius vegetals.

CASTELL DE MONTESQUIU

Situat a cavall de les comarques d'Osona i del Ripollès, entre els termes municipals de Montesquiu, Sant Quirze de Besora, Santa Maria de Besora i Sora, el parc té una superfície, relativament modesta, de 547 ha, en gran part en el terme de Montesquiu. El seu territori es troba dividit en dues parts pel curs del riu Ter, força més gran a la riba esquerra i més petita i amb un relleu més suau a la riba dreta

.

El Castell de Montesquiu té, possiblement, el seu origen en l'enclavament d'una torre de vigilància, que va fer edificar el comte Guifré I (el Pilós), al segle IX, situada estratègicament prop del camí que conduïa al monestir de Ripoll.

La primera documentació és del 1285, on figura com a casa fortificada i després passaria a denominar-se castell, primer com a 'de Colobrer' i després 'de Montesquiu'. Amb el de Besora i el de Saderra, formaven un triangle defensiu.

La casa forta o domus de Montesquiu  consta documentalment a partir del 1337 amb motiu d’una venda oferta per Ramon de Conanglell a Jaume de Besora, a causa probablement d’un empenyorament.  

Depenia del castell de Besora i en el transcurs dels segles esdevingué un casal on acabaren residint els senyors de Besora. Posteriorment, les famílies dels Canet i dels Peguera esdevingueren senyors de Besora. Durant la guerra entre la Generalitat i el rei Joan II, el castell visqué jornades agitades amb l’ocupació dels pagesos el 1462 i dos anys després pels capitostos Verntallat i Vilacetrú, que feien costat als remences i al rei.

El sotsveguer de Vic organitzà aleshores una expedició per apoderar-se del castell, però fracassà per la seva condició inexpugnable. Acabada la guerra, el rei Joan II  manà respectar els drets de Bernat de Peguera, senyor de Besora i Montesquiu, i dictà que la família Descatllar no fos mai desposseïda dels seus drets sobre «casa e força de Montesquiu». Els Descatllar acabaren essent senyors del castell, Narcís de Descatllar esdevingué marquès de Besora.

Al segle XVII, Lluís Descatllar, tot i residir a Barcelona, amplia i ennobleix el casal. A ell es deu la construcció de la capella actual i l'ampliació del sector Nord-Est, a més d'altres actuacions que van significar un important canvi en la imatge global de l'edifici.

Durant l’alçament català contra Felip, el castell de Montesquiu serví per tancar-hi presoners borbònics. La família dels Santa Coloma passà a tenir la possessió del patrimoni Descatllar al 1770. El casal de Montesquiu va ser comprat pel barceloní Jeroni Juncadella i Casanoves, essent restaurat del 1917 al 1920 pel seu fill Emili Juncadella, afegint-hi una escala gòtica, una cisterna, una font i un jardí.

 La seva bona conservació també ha estat afavorida per haver estat habitat durant molt de temps i fins a èpoques ben recents. Aquest castell-casal passà a poder de la Diputació de Barcelona l’any 1972 per voluntat de la seva darrera propietària Mercè Juncadella. Avui forma part d’una àrea anomenada Parc Natural del Castell de Montesquiu, integrada dins la xarxa de parcs de la Diputació de Barcelona.

Actualment, i després d'una intervenció que ha conservat els testimonis arquitectònics més significatius dels diversos períodes, el castell ha recuperat el seu lligam amb el territori i s'ha integrat en el conjunt del parc.

El Castell de Montesquiu acull exposicions, l'audiovisual "Temps d'historia i misteri", un punt d'informació del parc i organitza visites guiades.

El pis superior del Castell de Montesquiu s'ha condicionat i equipat recentment com a Centre de Recursos amb l'objectiu de què es puguin desenvolupar convencions, conferències, cursos o reunions de treball, tant per part d'empreses com entitats o organismes, ja siguin públics o privats.

A l’interior esta prohibit fer fotografies.

JA ÉS PRIMAVERA

Ja esta aquí la primavera i amb ella les petites flors boscanes, per donar-li la benvinguda uns quantes d’aquestes petites però precioses flors

VALL DE ROURES (VALDEROBLES, MATARRANYA)

Vall-de-roures és una vila i capital de la comarca aragonesa del Matarranya, dins la província de Terol.

Es troba situat en un tossal, i als seus peus passa el riu Matarranya. Rodejat d'altes muntanyes i de pinedes. Una d'aquestes elevacions és Penya Aznar o La Caixa, amb forma de taula.  

La història associada a ella és sorprenentment antiga. Les restes trobades a dalt, ens diuen que ja era coneguda en els temps dels ibers, però la seva importància com a element definitori comença en els temps de la dominació musulmana, quan algunes fonts comencen a associar-la amb el Comte Aznar Galindo, fundador del comtat d'Aragó. Segons pareix, ell mateix, o més possiblement algun dels seus continuadors, prengué "La caixa" com a punt estratègic des del que dirigir els seus atacs a les posicions musulmanes. Des de llavors serà coneguda com a penya d'Aznar

Acabada la reconquista, Alfons II d' Aragó, en el seu document de donació a l'arquebisbat de Saragossa, anomena a la vall en què hui s'assenta Vall-de-roures "Vall de la penya Aznar lagaia" definint amb ella tot el territori.

MONUMENTS I LLOCS D'INTERES

 Pont i Portal de Sant Roc

S'entra al nucli antic per un pont gòtic sobre el Matarranya. La construcció del pont pareix estar associada a la de les seves muralles, de manera que podríem datar l'inici de les obres per a construir el mateix entorn de 1390, amb la petició que l'arquebisbe Garcia Fernàndez d'Heredia fa davant de Joan I d’Aragó  per a construir aquestes fortificacions. Molt més difícil seria afirmar amb seguretat la data de la seva conclusió, segurament a principis del segle XV i estant Vall-de-roures davall la prelatura de Dalmao de Mur responsable també de les plantes més altes del nostre castell.

Es tracta d'un pont completament medieval, de quatre forats, extremadament sòlid i proveït de tallamars en forma de falca pensats per a protegir-ho de fortes riuades i evitar l'acumulació de troncs. En el segle XVI s'assenta sobre el seu últim tram l'ajuntament, modificant per tant l'aspecte del pont en el seu tram final al connectar amb la plaça.

El pont travessa l'antiga porta principal d'accés al recinte murallat. A finals del segle XVI aquest portal va ser consagrat a Sant Roc, protector davant de les epidèmies i Patró de la població, quedant hui en dia com un dels portals millor conservats de tot el conjunt.

Ajuntament

El segle XVI va ser una època de canvis en tot Europa. Les velles estructures de poder començaven a trontollar i noves corrents artístiques aportaven formes diferents de construir i d'interpretar el món. En Vall-de-roures aquestes noves tendències van cristal·litzar en la construcció de l'ajuntament. Símbol del progressiu augment de poder de la burgesia i els seus consells en detriment del poder de l'arquebisbat representat pel castell.

Es tracta d'un edifici inspirat en l'ajuntament d'Alcañiz, encara que aquí s'afegiria una llotja amb fins comercials a més dels administratius i judicials que ja posseïa de per si l'edifici. Es construït davall les ordes del mestre Antoni de Champanach dins de l'estil manierista i s'acaba en 1599, data que apareix esculpida en l'escut de la façana. Aquest escut té la peculiaritat d'aportar per primera vegada les figures de dues aixetes, un mascle i una femella, al tradicional escut del roure que vènia simbolitzant a Vall-de-roures des del segle XIII.

En 1847 se li encarrega al pintor Jerònim Palau decorar la façana amb una pintura al·legòrica i en el que inclús avui en dia a pesar del seu deteriorament poden llegir-ne les paraules "pau", "unió" i "llibertat".

El 1929 l'ajuntament de Vall-de-roures va ser reproduït en el  Poble Espanyol de Barcelona i des de llavors ha patit diverses restauracions i reformes internes que han fet possible que inclús hui en dia continua sent el centre neuràlgic de l'administració local i la casa de tots els habitants de Vall-de-roures.

 Palau

Malgrat ser un dels edificis més antics de Vall-de-roures, aquesta imponent construcció situada als peus del castell és també un de què més ha estat transformat pel pas del temps. Els primers documents que ho mencionen daten del segle XVI, però és molt possible que estigueren en peu des de principis del XV. La seva funció original era la de servir com a seu per a la recaptació d'impostos i era, igual que el castell, propietat de l'arquebisbe de Saragossa. Esta relació amb el castell va donar lloc a certes peculiaritats en la seva construcció, com el d'estar la planta baixa adossada a la muntanya i tindre un túnel de comunicació, possiblement secret, per a arribar fins al castell.

 En el mateix edifici que el "palau" encara que probablement diferenciats, es trobava l'antic hospital. Una mena d'alberg per a pobras, propietat de l'església que va estar funcionant  des del segle XVI fins al XIX, quan per causa de la desamortització passa a les mans de l'ajuntament perdent progressivament la funció. Amb el pas del temps i ja entrat el segle XX, la funció de l'edifici seria la d'albergar les escoles municipals, la qual cosa es mantindria durant diverses dècades, quedant després com a magatzem municipal. Avui en dia el que va ser l'edifici de "el palau" és en bona part propietat privada, quedant la part de propietat municipal a l'espera d'albergar projectes d'interès comunitari

 Castell-palau

L'origen del castell és incert. Les teories més recents ens porten fins a finals del segle XII, però no és en absolut que sigui molt més antic. L'única certesa és que està construït al voltant d'una roca natural (la cúspide de la qual fins i tot pot veure's en la seva segona planta) fortificada per a servir com a element defensiu, bé pels cristians en el procés de reconquista o per alguna de les cultures precristianes que van habitar estes terres.

A finals del segle XIV, l'arquebisbe Garcia Fernandez de Heredia comença la transformació del castell defensiu en un palau episcopal. Reconstruït i ampliant la planta baixa, la primera planta i deixa el seu segell personal en els nombrosos escuts heràldics que es troben en les seves estàncies. Garcia mor en 1411, però la seva tasca és continuada pels seus successors en el càrrec i molt especialment per Dalmau de Mur, responsable de la reconstrucció de la segona planta i part alta del castell.

Fins a finals del segle XVII els arquebisbes de Saragossa  van continuar sent els Senyors del castell, començant després un progressiu abandonament i ruïna que ho deixaria en un estat lamentable. En 1931 és declarat monument nacional, però les actuacions per a la seva reconstrucció no començarien fins a 1977, i en especial fins als anys 1982 i 1983, quan es recuperen les voltes i sòls de bona part de l'antic palau.

Avui en dia, el castell de Vall-de-roures és un espai per a la cultura on hi tenen lloc exposicions, congressos, actuacions de música i que mira al futur recordant-nos el nostre llarg passat.

 Església de Santa Maria la Major

L'església, situada al costat del castell - palau, és un exemple de Gòtic llevantí de la província de  Terol. Va començar la seva construcció en la segona meitat del segle XIV per l'Arquebisbe  Pedro Lope de Luna, alçant aquest l'absis i els dos primers trams del temple.

Amb l'arribada de Garcia Fernández de Heredia a l'arquebisbat es conclou el tercer tram i el campanar, de construcció lleugerament posterior a l'edifici central, aconseguint una randa perfecta entre el castell i l'església. Posteriorment, en el segle XVIII s'afegí una nova construcció, la sagristia encaixada junt amb l'absis del temple.

El segle XIX va veure un dels moments més foscos de l'església quan en 1877, el rector i els feligresos, després de veure com les seves peticions per a la reparació són ignorades, es veuen obligats a enderrocar la teulada del tercer tram, per constituir un seriós perill d'enderroc. Amb la pedra caiguda alcen un mur que deixa aïllada la part derruïda i que inclús avui continua tallant l'església sense que cap dels seus intents de restauració així prosperat fins al moment.

També la guerra civil  causa estralls en el temple destruint el seu retaule renaixentista i causant seriosos danys a la decoració exterior, danys parcialment esmenats en 1966, quan una restauració popular del temple li torna el seu aspecte gòtic original, eliminant gran part de la decoració posterior.