Joies del romànic català: MONESTIR DE SANT JOAN DE LES ABADESAS

El monestir, conegut en els seus orígens com Sant Joan de Ripoll o Sant Joan de Ter, va ser fundat cap el 885 pel comte Guifré el Pilós i destinat a la seva filla Emma. 

L'església del nou monestir va ser consagrada el 24 de juny del 887 pel bisbe de Vic. Al ser Emma encara una nena, el cenobi va quedar en mans d'un grup de preveres que es van encarregar d'organitzar la comunitat i de cuidar de la petita. A l'arribar a l'edat adulta, Emma es va convertir en la primera de les abadesses de Sant Joan.

 El segle XII es va construir una nova església que és la que encara es pot veure a l'actualitat. El  terratremol de Catalunya de 1428 va destruir el cimbori així com el campanar. També va afectar greument a l'església que va haver de ser àmpliament restaurada.

L'església de Sant Joan és d'una única nau encapçalada per un ampli transsepte. En ell es troben cinc absis decorats amb arcs sobre columnes, tant per la part interior com per l'exterior. Originalment es trobava situada en el centre del monestir; d'una banda s'accedia a l'antic cenobi femení i per l'altre al masculí.

Al seu interior es pot contemplar el retaule de la Verge Blanca construït el 1343 per artistes de Florència així com la capella dels Dolors, d'època barroca amb una cúpula daurada i elements decoratius del tallista Josep Moretó, en la qual es troba una Pietat realitzada per l'escultor Josep Viladomat.

Destaca també el conjunt escultòric del Descendiment, tallat el 1250 i considerat com una de les mostres més destacades del romànic català. El retaule es coneix també amb el nom del Santíssim Misteri ja que el  1426 es van trobar unes restes incorruptes a l'interior d'un reliquiari amagat en el cap de Crist.

Es conserva també un petit claustre d'estil gòtic, iniciat al 1442 per Joan Bar i Joan Girard; de dos pisos, conegut com de Sant Mateu. Al seu costat resten uns arcs de l'original claustre romànic del segle XII.

Finalment, tambe és conserva l'antic palau abacial, del segle XV.
Ja al segle XX, la important restauració iniciada per Puig i Cadafalch i completada entre 1948- 1963 per Raimon Duran i Reynals, ha tornat a l'edifici el caràcter primitiu que tenia després de la restauració de  1428.

Hi trobareu molta més informació a : románico catalán

 

El palau de l'Abadia

Antigament formava part del monestir, ampliat fins a la configuració actual al segle XV. Actualment s'hi ubica el centre d'interpretació del Mite del Comte Arnau i l'oficina de turisme de la població.

El palau de l'Abadia, tal com el veiem avui, és el resultat d'una llarga successió de construccions i reformes que comencen al segle XIV, quan l'abat Pere de Soler dóna forma a les dependències ja existents del monestir, en les que ell mateix tenia la residència. Seria un altre abat, Arnau de Vilalba, qui en el segle XV aplicaria elements d'estil gòtic i amb la construcció d'un petit claustre que comunica les diferents parts del palau. Els capitells d'aquest claustre, on està gravat l'escut de l'abat, ens mostren encara la seva empremta. També al primer pis, a la llinda de la porta, trobem el mateix escut.

Quan el monestir deixa d'acollir els canonges agustinians i quan, finalment, desapareix la figura de l'abat, l'edifici entra en un període de decadència. Amb la desamortització de Mendizábal, l'any 1835, passa a ser propietat de l'Estat i, més tard, de l'Ajuntament. Al llarg dels segles XIX i XX, té múltiples usos, des de presó a caserna, escola, allotjament, local d'entitats i seu provisional de l'Ajuntament. Malgrat els inconvenients que això suposa, el seu ús continuat el manté viu en la consciència dels sanjuanecs com a part essencial del seu patrimoni. Els intents de rehabilitar-lo es remunten a principis del segle XX, amb la primera obra impulsada per l'alcalde Jaume Bellapart. El 1933 es presenta un gran projecte de restauració, de l'arquitecte Josep Riera, però la Guerra Civil li trunca. La restauració es reprèn en els anys 80 i, en diferents etapes, arriba fins als nostres dies