HORTA DE SANT JOAN

 

 

 

Horta de Sant Joan, és una vilade la comarca de la Terra Alta. Poble nadiu del pintor Manuel Pallarès, amic i company de Pablo Picasso, que hi passà una llarga temporada en la seva joventut (1897-98), de la que ell mateix deia que en aquell poble havia après tot el que sabia. Picasso després hi tornà en època cubista (1909). En ambdues ocasions va produir-hi moltes pintures i dibuixos. Hi ha un actiu Centre Picasso, que organitza exposicions, simposis, publicacions, etc.

 

La conformació del nom del poble d’Horta de Sant Joan ha estat llarga i complexa. La designació a les èpoques medieval era d’Orta, començant en el segle XVIII anomenant-se Horta. A l’any 1919, el consistori municipal precedit per Onofre Pallarés, li va afegir "de Sant Joan". Intel·lectuals i historiadors comarcals han defensat el restabliment del topònim originari, opinió mantinguda també per l’Associació de Veïns d’Orta i el centre d’estudis de la Terra Alta.

L’etimologia d’Horta podia derivar d’un origen ibèric que significaria cim, punt enlairat. Els defensors de la H, sostenen que el nom pot derivar d’unes terres de cultiu d’aquest tipus, de les que n’hi ha ben poques al terme municipal, o de Forta (fortalesa) en rememorança de les seves fortificacions.

 La primera carta de població d’Horta de 1165 es donada pel monarca Alfons I, i una segona de 1192 per Ponce de Reginaldo, de l’ordre dels templers, als habitants del lloc procedents la majoria de Lleida, atès que Horta havia estat cedida per Alfons II als templers (1177) a perpetuïtat. Fruit d’aquesta donació en serà l’existència de la Comanda d’Horta de la qual depenien Prat del Compte, Bot, Arnes, i Caseres.

 En el segle XIII-XIV quan s’inicia la construcció de l’església parroquial de Sant Joan Baptista, a la vegada que es construïa el Convent de Sant Salvador fora del nucli urbà, així com la Torre del Prior, tos ells ens apareixen documentats coetàniament i presenten característiques estructurals i estilístiques comunes.

La situació geopolítica de proximitat amb Castella del nucli urbà en va determinar el seu enmurallament en el segle XIV durant el regnat de Pere el Cerimoniós (1336-1387). En el mateix segle haurem de suposar-n un creixement continuat, una densificació a l’interior del recinte fortificat, la construcció dels principals edificis i la configuració de la Plaça Major (s.XIV-XV) enfront de l’església. També ho son gran part de les cases que la formen (amb porxades d’arcs apuntats i rebaixats).

 

 CONVENT DE NOSTRA SENYORA DELS ANGELS (Convent de Sant Salvador d’Horta).

La construcció del convent pròpiament dit no se sap molt bé quan se va iniciar. Segurament els templers i posteriorment els hospitalers van aixecar alguna construcció. probablement hi residí algun frare servent amb la missió de custodiar l’església.

Els Franciscans van arribar dos segles desprès, l’any 1517, per iniciativa del magistrat d’Horta, però  s’en va anar sense saber massa bé perquè. Després d’uns anys d’abandó  els franciscans tornaren l’any 1542. va ser llavors quan li van posar la denominació franciscana de Ntra. Senyora dels Àngels i quan es va fundar oficialment el convent.

Cinc anys mes tard va arribar al convent el llec franciscà, fra. Salvador, de gram fama com a miracler i que contribuí força al creixement de la comunitat i de les dependències del convent.

 Poc després de la marxa de Sant Salvador, van marxar del convent els franciscans de l’observança (1576) i ven venir els franciscans recol·lectes que buscaven llocs retirats i lluny de les poblacions.

Amb el regnat de Felip IV comença la decadència del convent motivat pels reiterats saquejos a que foren sotmeses les seves dependències i l’església.  

 Els religiosos, però, van tornar i s’instal·laren fins a l’any 1835, quan van ser expropiades les seves propietats mitjançant la desamortització.

Llavors, el convent fou comprat per un fill del poble, Joan Bta. Fornós, el qual es dedicà a vendre teules, bigues, pedres, etc. Però quan l’església va estar en perill de ser desballestada, es va instituir una comissió amb exenclaustrats fills del poble, per comprar-li el que quedava, salvant d’aquesta manera l’esglèsia. El convent, però, va patir més les conseqüents d’aquesta acció destructora, com podem observar avui dia.

 

 

A l’Esglesia de Santa Maria dels Àngels (Convent), es distingeixen dues fases de construcció ben diferenciades i contigües en el temps, perfectament visibles en el tram més curt de la nau. Per un altra banda, tenim la nau de l’esglesia que és d’època templera, del s.XIII; es tracta d’una artitectura d’un romànic de transició cap al gòtic emparentat amb l’arquitectura cistercenca, obrada en un carreuat perfecte. Per una altra banda, d’època Hospitalera s.XIV

 

Tot l’edifici ès de pedra tallada en carreus mitjans disposats en fileres trencajuntades; d´una sola nau rectangular, rematada cap a l’est per un absis semicircular, lleugerament més estret que la nau. La planta està dividida en cinc trams rectangulars per arcs diafragma de contorn apuntat que coincideixen amb els contraforts i serveixen de suport a una coberta de fusta.

Els arcs de diafragma permeten una solució de la coberta de tipus mixt, entre les encavalcades de fusta i la volta de pedra, que permet una construcció ràpida i econòmica. En columnes de tipus prismàtic i disminuït, adossades als contraforts que es projecten cap a l’exterior.

Les proporcions de columnes i capitells segueixen els mòduls d`un ordre clàssic, fet que dóna una esveltesa gòtica a la nau, que no s`havia vist abans en les esglésies del Temple.
En els trams i al mig de l’absis es van obrir finestres altes, de doble esplandit i arc de mig punt, que tot semblar de factura romànica deixen entrar un cabdal de llum  
La volta de l’absis és clàssic racó de forn romànic nervat a la manera provençal, solució força estranya a Catalunya.  

La porta principal està situada actualment a la galilea construïda pels hospitalers, però tot fa pensar que en època dels templers ho fos la que dóna accés al claustre. Aquesta ès una portalada cap-i-alçada, que per fora te les dovelles amb l’intradòs motllurat formant una arquivolta amb columna i capitell esculturat.