VALLFOGONA DE RIPOLLÈS

Vallfogona de Ripollès es un municipi de la província de Girona que pertany a la comarca del Ripollès.  Està situat en la capçalera de la riera de Vallfogona, fent  límit ambla comarca de La Garrotxa.

El terme municipal de Vallfogona del Ripollès molt muntanyós i de relleu accidentat, es troba a la falda de les serres del Puig Estela i Milany, es pot arribar de Ripoll per la carretera N260a, o desde  Olot per la mateixa carretera

Nucli Medieval

El casc antic del poble, consta d’una plaça central al voltant de la qual i de forma circular s’hi construïren les antigues vivendes.

Antigament estava emmurallat accedint-s’hi per tres entrades de les quals avui només es conserva la de tramuntana anomenada el portal de la Muralla. Els carrers del nucli medieval estan enllosats i les cases del segle XVII - XVIII, en bona part restaurades, conserven llindars i balcons centenaris

Castell o la Sala

 El llinatge dels Milany, és conegut des del 1070. Un descendent d’aquesta nissaga, Ramon de Milany,es casà amb Eliarda de Torroja, regent del vescomtat de Bas (1222-31), i llur fill Simó de Milany o de Palou (mort el 1247) fou reconegut vescomte de Bas per Pere III de Catalunya-Aragó. La seva filla Sibil•la, casada amb el comte Hug V d’Empúries, vengué el castell de Milany i tots els béns annexos el 1280 al seu parent Dalmau de Palou. Aquest inicià la segona dinastia dels cavallers de Milany i reedificà el castell entorn del 1295.

.

Al 1330 féu construir una notable residència, dita la Sala, ( Sala, és el nom comú de les residències senyorials o de gent notable ) prop de l’església de Vallfogona, al centre de la vall, en un puig on ja hi havia una antiga fortalesa, base de l'actual edifici conegut avui com Castell de la Sala de Vallfogona.  La Sala va anar creixent, possiblement des d’una modesta torre definida com “ antiga fortalesa”, fins a la actual edifici de pedra de carreus amb murs de gruix de 2 metres a la base. La planta és rectangular amb tres pisos i una torre amb teulat d’una sola vessant de planta i set pisos d’alçada.

 .

Completà la Sala el seu fill Ramon de Milany, que el 1335 concedí privilegis a tothom qui anés a habitar la vila o pobla que ja en temps del seu pare havia començat a crear-s’hi a sota.  

Els Milany es refongueren el 1374 amb els Pinós,  que foren nombrats el 1599 comtes de Vallfogona.  

 

 

La Sala  és propietat avui de la família Budallé. A la part baixa de la casa, hi ha una masoveria que s’ocupa del seu manteniment.

Campanar de la Mare de Déu de Popul

Formava part de l’església romànica de la Mare de Déu del Pòpul que fou edificada pels senyors del Castell de La Sala, la qual avui dia podem observar el campanar de torre i part del mur nord.

De l’antiga església del s. XII, nomes resten alguns fragments del  mur de tramuntana, fins l’arracada de la volta i el campanar, afegit al costat de tramuntana. El campanar és una petita torre de planta quadrada, amb un nivell de finestres situades a la part alta, vora de la coberta que és a quatre vessants, les finestres és distribueixen a parells a totes les cares

Hi havia una imatge de la Mare de Déu de la segona meitat del s. XIII

ESGLESIA DE SANT MIQUEL DE CAVALLERA

 

 

 

Església de la època romànica, consagrada a Sant Miquel.

Es un temple d’una sola nau que ha sofert, diverses modificacions: entre altres el canvi de la porta i l’obra de la sagristia.

 

 

 

En un principi pertanyia al bisbat d’Urgell, aquesta circumstancia estranya perquè la resta de pobles de la Vall de Camprodon eren del bisbat de Girona, devia suposar una relació més estreta amb les llunyanes parròquies de la Vall de Ribes d’obediència urgellenca encara avui en dia.

 

Actualment Cavallera i els altres pobles de la Vall de Camprodon pertanyen al bisbat de Vic.

 

 

 

 

 

 

SANT MARTÍ DE SURROCA

 

 

L’església de Sant Martí de Surroca es troba es troba a la capçalera de la riera de Malatosa i sota la cinglera de la Serra Cavallera que li ha donat nom (su-roca o sots-roca),

Esta documentada del l’any 913, l’església ja existia l’any 1090 i devia ser un edifici força vell, perquèal 1904 fou reedificat i consagrat novament pel bisbe Arnau de Malla a petició dels priors de les comunitats masculina i femenina, que els monjos marsellesos

 

 

 

havien establert a Sant Joan de les Abadesses. L’any 1410 son documentades importants obres de consolidació.

 

La planta de l’església es d’una sola nau rectangular, coberta amb una volta de canó seguit, reforçada per un arc toral i capçada a llevant per un absis de planta semicircular cobert per una volta de quart d’esfera. Exteriorment l’absis ha estat ornamentat amb un fris d’arcuacions llombardes. La pota és d’una arcada amb grans dovelles i remarcada per un guardapols. El campanar és de planta regular, de dos pisos, de dos ulls a cadascuna de les quatre cares. Actualment te adjunt el terreny del cementiri municipal.

L’església de Sant Marti de Surroca esta reproduïda en el parc de Catalunya en Miniatura.

 

Quan els exercits francesos van ajudar als catalans amb la Reconquesta contra els sarrains, els soldats francs (grans devots de Sant Martí patró de França) erigien una capella en agraïment a sant Martí dalt d’alt de cada turo reconquerit. Aquesta devoció es va estendre per Catalunya i per això encara avui més d’una trentena de viles el tenen com a patró.

 

 

 

 

 

 

 

 

SANT MARTÍ D’OGASSA

 

L’església romànica va ser consagrada el 8 de Febrer del any 1024, per l’abat Oliva, desprès de que el senyor del castell de Pena, Joan Oriol, manes refer el temple ja existent (consagrat a finals del s.X per el bisbe de Vic Arnulf). El 1073 el clergue Bernat Joan, descendent dels Oriols, va donar el temple al monestir de Sant Joan de les Abadesses. El 1708 s’hi va afegir un petit oratori dedicat a la Mare de Déu de la Bonanova. El temple és  format per una sola nau coberta amb volta de canó, capçada al est per un absis semicircular. A la nau se li va afegir capelles laterals, així com una sacrista adossada al mur sud.

 

S’hi venera una imatge de la Mare de Déu de França, una preciosa talla gotica de fusta d’alabastre del segle XIV, del taller de Sant Joan de les Abadesses, que actualment ,es pot veure al Museu Episcopal de Vic, a la església hi ha una reproducció exacta de l’any 1981. És advocada per alleugerir els dolors, per tenir un feliç part, per asserenar les tempestes i protegir de la pesta, la guerra i la fam.

 

 

 

Es celebra un aplec el segon diumenge de juliol

 

 

Sant Martí que dona nom a l’església va viure en el segle IV i va ser bisbe a la ciutat francesa de Tours. Sembla que va néixer a l’actual  Hongria, fill d’un oficial del exercit roma. Va ingressar al exercit fins que és va convertir al cristianisme. Va fundar l’any 360 el que és pot considerar el primer monestir  d’occident el de Liugué, i desprès en va fundar d’altres. Es va fer molt popular i per això l’any 371 va ser elegit bisbe de Tours per aclamació popular.

Es  patró de la cavalleria, és costum de clavar a la porta del temple una ferradura la vuitada de la festa de Sant Martí, havia estat molt estes i prové de la antiga creença de que el sant protegia el bestiar i els seus propietaris.

 

 

 

 

HORTA DE SANT JOAN

 

 

 

Horta de Sant Joan, és una vilade la comarca de la Terra Alta. Poble nadiu del pintor Manuel Pallarès, amic i company de Pablo Picasso, que hi passà una llarga temporada en la seva joventut (1897-98), de la que ell mateix deia que en aquell poble havia après tot el que sabia. Picasso després hi tornà en època cubista (1909). En ambdues ocasions va produir-hi moltes pintures i dibuixos. Hi ha un actiu Centre Picasso, que organitza exposicions, simposis, publicacions, etc.

 

La conformació del nom del poble d’Horta de Sant Joan ha estat llarga i complexa. La designació a les èpoques medieval era d’Orta, començant en el segle XVIII anomenant-se Horta. A l’any 1919, el consistori municipal precedit per Onofre Pallarés, li va afegir "de Sant Joan". Intel·lectuals i historiadors comarcals han defensat el restabliment del topònim originari, opinió mantinguda també per l’Associació de Veïns d’Orta i el centre d’estudis de la Terra Alta.

L’etimologia d’Horta podia derivar d’un origen ibèric que significaria cim, punt enlairat. Els defensors de la H, sostenen que el nom pot derivar d’unes terres de cultiu d’aquest tipus, de les que n’hi ha ben poques al terme municipal, o de Forta (fortalesa) en rememorança de les seves fortificacions.

 La primera carta de població d’Horta de 1165 es donada pel monarca Alfons I, i una segona de 1192 per Ponce de Reginaldo, de l’ordre dels templers, als habitants del lloc procedents la majoria de Lleida, atès que Horta havia estat cedida per Alfons II als templers (1177) a perpetuïtat. Fruit d’aquesta donació en serà l’existència de la Comanda d’Horta de la qual depenien Prat del Compte, Bot, Arnes, i Caseres.

 En el segle XIII-XIV quan s’inicia la construcció de l’església parroquial de Sant Joan Baptista, a la vegada que es construïa el Convent de Sant Salvador fora del nucli urbà, així com la Torre del Prior, tos ells ens apareixen documentats coetàniament i presenten característiques estructurals i estilístiques comunes.

La situació geopolítica de proximitat amb Castella del nucli urbà en va determinar el seu enmurallament en el segle XIV durant el regnat de Pere el Cerimoniós (1336-1387). En el mateix segle haurem de suposar-n un creixement continuat, una densificació a l’interior del recinte fortificat, la construcció dels principals edificis i la configuració de la Plaça Major (s.XIV-XV) enfront de l’església. També ho son gran part de les cases que la formen (amb porxades d’arcs apuntats i rebaixats).

 

 CONVENT DE NOSTRA SENYORA DELS ANGELS (Convent de Sant Salvador d’Horta).

La construcció del convent pròpiament dit no se sap molt bé quan se va iniciar. Segurament els templers i posteriorment els hospitalers van aixecar alguna construcció. probablement hi residí algun frare servent amb la missió de custodiar l’església.

Els Franciscans van arribar dos segles desprès, l’any 1517, per iniciativa del magistrat d’Horta, però  s’en va anar sense saber massa bé perquè. Després d’uns anys d’abandó  els franciscans tornaren l’any 1542. va ser llavors quan li van posar la denominació franciscana de Ntra. Senyora dels Àngels i quan es va fundar oficialment el convent.

Cinc anys mes tard va arribar al convent el llec franciscà, fra. Salvador, de gram fama com a miracler i que contribuí força al creixement de la comunitat i de les dependències del convent.

 Poc després de la marxa de Sant Salvador, van marxar del convent els franciscans de l’observança (1576) i ven venir els franciscans recol·lectes que buscaven llocs retirats i lluny de les poblacions.

Amb el regnat de Felip IV comença la decadència del convent motivat pels reiterats saquejos a que foren sotmeses les seves dependències i l’església.  

 Els religiosos, però, van tornar i s’instal·laren fins a l’any 1835, quan van ser expropiades les seves propietats mitjançant la desamortització.

Llavors, el convent fou comprat per un fill del poble, Joan Bta. Fornós, el qual es dedicà a vendre teules, bigues, pedres, etc. Però quan l’església va estar en perill de ser desballestada, es va instituir una comissió amb exenclaustrats fills del poble, per comprar-li el que quedava, salvant d’aquesta manera l’esglèsia. El convent, però, va patir més les conseqüents d’aquesta acció destructora, com podem observar avui dia.

 

 

A l’Esglesia de Santa Maria dels Àngels (Convent), es distingeixen dues fases de construcció ben diferenciades i contigües en el temps, perfectament visibles en el tram més curt de la nau. Per un altra banda, tenim la nau de l’esglesia que és d’època templera, del s.XIII; es tracta d’una artitectura d’un romànic de transició cap al gòtic emparentat amb l’arquitectura cistercenca, obrada en un carreuat perfecte. Per una altra banda, d’època Hospitalera s.XIV

 

Tot l’edifici ès de pedra tallada en carreus mitjans disposats en fileres trencajuntades; d´una sola nau rectangular, rematada cap a l’est per un absis semicircular, lleugerament més estret que la nau. La planta està dividida en cinc trams rectangulars per arcs diafragma de contorn apuntat que coincideixen amb els contraforts i serveixen de suport a una coberta de fusta.

Els arcs de diafragma permeten una solució de la coberta de tipus mixt, entre les encavalcades de fusta i la volta de pedra, que permet una construcció ràpida i econòmica. En columnes de tipus prismàtic i disminuït, adossades als contraforts que es projecten cap a l’exterior.

Les proporcions de columnes i capitells segueixen els mòduls d`un ordre clàssic, fet que dóna una esveltesa gòtica a la nau, que no s`havia vist abans en les esglésies del Temple.
En els trams i al mig de l’absis es van obrir finestres altes, de doble esplandit i arc de mig punt, que tot semblar de factura romànica deixen entrar un cabdal de llum  
La volta de l’absis és clàssic racó de forn romànic nervat a la manera provençal, solució força estranya a Catalunya.  

La porta principal està situada actualment a la galilea construïda pels hospitalers, però tot fa pensar que en època dels templers ho fos la que dóna accés al claustre. Aquesta ès una portalada cap-i-alçada, que per fora te les dovelles amb l’intradòs motllurat formant una arquivolta amb columna i capitell esculturat.

 

 

 

LA FRESNEDA (MATARRANYA)

 

 

Pertany a Terol, i esta situada a la vall Matarranya , la vil·la va ser declarada “conjunto historico-artistico” l’any 4983.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La plaça major és un dels conjunts arquitectònics més harmoniosos i bonics de tot l’Aragó, destaca l’Ajuntament acabat en 1576 d’estil gòtic – renaixentista, declarat Bien de Interés Cultura  amb una amplia llotja i  a la seva planta baixa hi ha una antiga presó (conserva grafitis del s.XVIII).

 

 

 

 

 

 

 L’edifici de La Encomienda data del s. XVI, fou la residencia del comendador de l’Orde de Calatrava, i tan aquest edifici com l’ajuntament és troben reproduïts al Poble Espanyol de Barcelona.

 

 

 

L’església parroquial dedicada a la Verge de les Neus de clar origen medieval fou reconstruïda al s. XVII amb estil renaixentista, el seu campanar octaèdric destaca en el conjunt arquitectònic. L’església filial construïda en el s. XVIII en honor a Nostra Senyora del Pilar, és un bonic edifici d’estil barroc amb una nau amb volta de canó, la seva façana constitueix un bonic exemple del

arquetip aragonès de portada- retaule.

 

 

 

 

 

 

Dels primers pobladors de la Fresneda donen fe les nombroses  troballes a tota la conca del Matarranya. De la època ibèrica apareixen restes el terme,part dels quals és conserven a l’ajuntament. En 1169 regnant Alfons II els cavallers de l’orde de Calatrava van reconquistar la zona als almoràvits, quedant més tard a mans de l’orde.

 

 

 

La carta de població va ser atorgada el 29 de desembre de 1224 a un total de 32 habitants i Pere III en va concedir títol de vil·la en 1283, quedant la Fresneda com a encomienda menor fins el s. XVI. De l’auge posterior de la vil·la dona fe la presencia de prestamistes jueus i una animada  activitat comercial, les diverses visites reals i el magnífic conjunt urbá que es conserva fins els nostres dies,  actualment és continua elaborant magnífics treballs de forja,  cistelleria i bordats tradicionals, així com els nombrosos dolços que encara elaboren als seus forns.