dilluns, 23 de gener del 2012

Romànic català: SANTA MARIA de VILABERTRAN


 
El poble de Vilabertran esta situat a la carretera N260, a uns 5 quilometres de Figueres direcció a Portbou.

 L'any 1066, el prevere, Pere Rigall va ser destinat a la petita església de Santa Maria, a la localitat de Vilabertran. El 1069 unes famílies de la zona li donaren els terrenys de l'església, incloent un perímetre de 60 passos per a construir un cementiri, així com una font situada enfront de l'església.

A poc a poc es va anar formant una comunitat de canonges que residien en una casa annexa a l'església de Santa Maria. La nova comunitat va adoptar les normes de Sant Agustí. Rigall va ser el seu primer abat.



El 1080 es va iniciar la construcció del nou monestir. La nova església va ser consagrada el 11 de novembre de 1100 pel bisbe de Girona, Rigau va intentar expandir els dominis del monestir; amb l’annexió del monestir de Sant Joan de les Abadesses, cosa que va fracassar, però va aconseguir afiliar-se el de Santa Maria de Lladó. 

Rigall va morir entre els anys 1107 i 1114. El monestir va seguir prosperant després de la seva mort. Va ser un centre d’escollida dels pelegrins que es dirigirien a Terra Santa ja que disposava d'un hospital.  






L'any 1176, el vescomte Gifré de Rocabertí li va fer donació a l'abat Ramon de la vila de Vilabertran per al monestir.

El  29 d’octubre de 1295 es va celebrar a Santa Maria l'enllaç entre el rei Jaume II d’Aragó i Blanca de Nàpols, la seva segona esposa.


En 1410  va arribar al monestir un nou abat, Antoni Girgos, el qual es va encarregar de fortificar el monestir, a causa de la inestabilitat que sofria la zona en aquesta època, assotada pels continus atacs de pirates. També va manar construir la torre del rellotge i el palau abacial.










El monestir va ser secularitzat l'any 1592 i va passar a ser un conjunt de cases presbiterianes regides per un arxipreste. El 1794 va sofrir l'atac de les tropes napoleòniques. Finalment, el 1835 la llei de desamortització de Mendizábal  va provocar que els pocs canonges que quedaven a Santa Maria es traslladessin a Albarrasí.




 Va ser declarat Monument històric artístic en 1930. Actualment és gestionat pel Museu d’Història de Catalunya.

El diferents elements arquitectònics destacats són: l'església de Santa Maria, el claustre, el campanar i la tomba reial.








L'Església de Santa Maria és l'element principal del conjunt monacal. Es creu que no va ser acabada fins després de la seva consagració el 1100. És de base quadrangular dividida per dues fileres de columnes que parteixen l'espai en tres naus diferents. La nau principal està coberta amb una volta de canó. Està reforçada per quatre arcs recolzats en pilars.








El claustre es va construir el s XII. És senzill i auster i les seves galeries són bastant desiguals. Estan cobertes per una volta de mig arc i angles sostinguts per arcs diagonals. Els capitells de les columnes estan decorats amb dibuixos de fulles llises. Al voltant del claustre es distribueixen les diferents dependències de l'antic convent.










El campanar es va construir entre els s XII i XIII. Està compost per tres galeries decorades en estil llombard. La façana és totalment llisa; no presenta cap ornament. A la dreta de la torre es poden veure encara les restes d'un campanar que mai va arribar a completar.






Al pilar del costat de l'Evangeli de l'absis central de l'església, una làpida inscrita indica el lloc de repòs de part de les restes d'Alfons el Cast, rei d'Aragó i comte de Barcelona. Probablement fa referència a les entranyes, que hi quedaren dipositades mentre la resta del cos es traslladà a Santa Maria de Poblet.












dimarts, 17 de gener del 2012

Romànic català: Monestir de Sant Llorenç de Sous o del Mont

  

Per anar-hi s'ha de agafar la carretera N260 de Figueres a Besalú, i desviar-se cap el nord a l'Hostal d'en Vilà, en direcció al  Santuari de la Mare de Déu del Mont, es troba uns quants quilometres abans del actual Santuari.








El monestir de Sant Llorenç de Sous es troba a l'antic terme de Bassegoda (Garrotxa) tot i que l'annexió d'aquest municipi amb el d'Albanyà hagi fet que ara pertanyi a l'Alt Empordà.

Sant Llorenç de Sous fou el temple parroquial de l'antic poble de masies disperses de Sous, actualment deshabitat.




La primera notícia que fa referència a la seva església és en un diploma de Carles el Calb concedit a Sant Aniol d'Aguja, l'any 871. L'església passà per diverses mans fins la mitra de Girona. L'any 1002 el papa Silvestre II concedí a Odó, bisbe de Girona, una butlla confirmant els seus béns, entre els quals apareix la cel·la de Sant Llorenç. El monestir era conegut a l'edat mitjana com Sant Llorenç del Mont





Amb el seu abat Abbo, desvinculant-se de Sant Aniol i del bisbat de Girona, al 1003, el monestir de Sant Llorenç, regit per els benedictins, començà a participar en la política del comtat de Besalú.





 La ruïna de l'església del monestir de Sant Llorenç del Mont, molt danyada ja en els terratrèmols del s XV, obligà a abandonar-la definitivament en el s XVIII. Per al servei religiós del poble de Sous, que fins aleshores havia utilitzat el temple del monestir, d'altra banda suprimit i annexat al de Sant Pere de Besalú el 1592, s'habilità un nou edifici parroquial en el que havia estat la sala capitular del cenobi. La nova església de Sant Llorenç de Sous fou consagrada el  1829 per l'abat de Sant Pere de Besalú, Melcior de Rocabruna i Taverner.






L'església de Sant Llorenç de Sous està inclosa en les disposicions legals de protecció del patrimoni històric que afecten el conjunt del monestir de Sant Llorenç del Mont.








 Després de l'exclaustració al 1835, aquesta església fou servida pels capellans del santuari de la Mare de Déu del Mont, situat al cim de la muntanya.


Actual Santuari de La Mare de Déu del Mont


La imatge de la Mare de Déu que ha donat nom al santuari i per extensió a la muntanya és en origen una mare de Déu trobada, que ja era venerada almenys des de 1222. L'evidència documental d'aquesta veneració, i de l'existència de clergues per servir-la ha fet suposar erròniament l'existència primitiva, sobre el cim de la muntanya, d'un santuari previ a l'actual, quan el document es refereix al culte efectuat dintre del monestir de Sant Llorenç de Sous o del Mont. Fou a principis del s XIV, entre 1311 i 1318, que l'abat Bernat va fer construir un santuari per a la imatge fora del monestir, al punt més elevat de la muntanya. L'èxit de la iniciativa, amb gran atracció de pelegrins, provocà una disputa amb el bisbe de Girona, Guillem de Vilamarí, que senyorejava el monestir, per controlar-lo. El bisbe interposà un plet, que acabà el 1319 amb un conveni entre les parts, segons el qual l'abat en mantindria l'administració i el bisbe el dret de visitació i la jurisdicció, i a més rebria un cens anual 10 lliures de cera.
















dimecres, 11 de gener del 2012

CASTELL MONESTIR D’ESCORNALBOU



Per anar-hi agafarem la carretera fins a Reus, allà agafarem la T-310 direcció a Riudoms, uns 4 Km desprès hi ha un trencall a la esquerra per anar a Riudecanyes, i d’aquí surt una carretera que uns 5 quilòmetres després ens du al castell d'Escornalbou. 




El castell fou construït sobre les restes d'una fortalesa romana del s III, que després van ocupar els sarrains al s.VIII, donant-li el nom de Saloquia ("Guaita").




El castell, en la part més antiga és del s XII, i el relleu que remata l'arc gòtic d'accés al recinte és encara segurament anterior. Fou conquerida per Alfons I el dia de Sant Miquel de 1162, sota el comandament d'Arbert de Castellvell, senyor de Siurana.




Després de l'expulsió dels sarraïns, la regió va passar a dependre del terme de Siurana, regit per carta de 1153 i fou donada en franc alou  a Arbert de Castellvell, amb la condició de repoblar el lloc i bastir al cim un convent de canonges agustins sota obediència de l'església de Tarragona. D'aquesta donació en va sorgir la baronia d'Escornalbou.




Prop del cim de la muntanya, s'hi va bastir un convent amb església fortificat aprofitant restes romanes. El 1198 l'arquebisbe Ramon de Castellterçol va confirmar la donació i va establir que el prior del convent seria canonge amb veu i vot al capítol de Tarragona.




La canònica no prosperava, i el procés d'abandonament que sofrí al s. XIV no pogué ésser aturat per l'intent de reforma del 1387, i s'anà decandint fins a la seva supressió el 1574.

El 1574 ja sols hi restava un canonge i l'arquebisbe Gaspar Cervantes de Gaeta l'oferí als franciscans i les rendes de la baronia a la universitat de Tarragona.




El 1580 s'instal·là al monestir una comunitat de franciscans recol·lectes, fins el 1686, que els franciscans observants hi fundaren un seminari per a les missions americanes.

El 1646 fou ocupada pels castellans i francesos que van ampliar les velles fortificacions




El  1654, el veguer del Camp de Tarragona ordenà que 70 homes de Riudoms, Mont-roig, Reus, la Selva, Alcover, les Borges, Riudecanyes, Botarell, Vinyols i Montbrió enderroquessin les fortificacions, ordre que malgrat l'oposició inicial, hagueren de complir.




A la guerra del francès, els franciscans d'Escornalbou participaren a la lluita contra les tropes napoleòniques i això li va costar un saqueig el gener del 1811. Amb el retorn de Ferran VII es van convertir en ferms defensors de l'absolutisme. Cap el 1818 es van fer les obres anomenades del Passeig dels Frares.




El 1835, després de la crema de convents a Reus, els franciscans van abandonar Escornalbou on ja no varen tornar en produir-se la desamortització de Mendiazábal . Després fou ocupat per forces lliberals i carlines.








A la primera meitat del segle XIX, la muntanya on s’ubicava Sant Miquel d’Escornalbou, era un erm assolat per l’abandó dels frares franciscans. L’any 1843 fou adquirit al govern pel vicecònsol d'Anglaterra a Tarragona, per 29.930 rals, per a fer-ne explotació de les mines de barita. L’escàs rendiment que se’n treia, va provocar la clausura de les extraccions a l’any 1920.Aquest personatge va convertir l'església en un corral i el castell com a casa del pastor.






Va ser molt malmès pels conflictes civils i gairebé destruït amb les guerres carlines. Les estades esporàdiques que hi van fer els escamots lliberals i carlins, la voladura d’una part de l’església ja malmesa a conseqüència d’un terratrèmol i l’espoliació a la que va estar sotmès per part dels veïns i delegats del govern, va acabar de deixar el castell/monestir en un estat totalment ruïnós.




L'any 1910 fou comprat per Eduard Toda  que en va iniciar la seva reconstrucció fins el 1924. Amb la seva intervenció, se'n conserven el portal d'entrada, l'església romànica de volta de canó, aprofitant una torre romana per fer el presbiteri, de la qual Eduard Toda suprimí el campanar, el porxo de l'entrada i les capelles laterals foren afegides en data més tardana. Sota el presbiteri hi ha una cripta rectangular, que ha estat tapada. Eduard Toda va enderrocar sense gaire justificació algunes construccions, hi construi torres d'un exòtic aire medieval i convertí el claustre, que trobà desmuntat, en mirador cap a la plana del Camp de Tarragona. Al seu costat hi ha la sala capitular, romànica, convertida ara en capella. En la part d'habitatge del castell, es poden visitar riques col·leccions de mobles i ceràmica catalana. A la part més alta de la muntanya, dins el recinte del castell convent, s'alçà al començament del segle XIX la capella de Santa Bàrbara, damunt les restes d'una torre romana, utilitzada pels àrabs com a lloc de guaita.






El 1926 el va cedir al Bisbat de Tarragona amb reserva d’usdefruit. El bisbe el va vendre el 1941 a la família reusenca Llopis. El 1979 els Llopis els van vendre al Banc Urquijo del qual va passar a la Generalitat i la diputació provincial que en són les actuals propietàries al 50 %.