divendres, 30 de març del 2012

JA ÉS PRIMAVERA



Ja esta aquí la primavera i amb ella les petites flors boscanes, per donar-li la benvinguda uns quantes d’aquestes petites però precioses flors








































diumenge, 4 de març del 2012

VALL DE ROURES (VALDEROBLES, MATARRANYA)




Vall-de-roures és una vila i capital de la comarca aragonesa del Matarranya, dins la província de Terol.




Es troba situat en un tossal, i als seus peus passa el riu Matarranya. Rodejat d'altes muntanyes i de pinedes. Una d'aquestes elevacions és Penya Aznar o La Caixa, amb forma de taula.  

La història associada a ella és sorprenentment antiga. Les restes trobades a dalt, ens diuen que ja era coneguda en els temps dels ibers, però la seva importància com a element definitori comença en els temps de la dominació musulmana, quan algunes fonts comencen a associar-la amb el Comte Aznar Galindo, fundador del comtat d'Aragó. Segons pareix, ell mateix, o més possiblement algun dels seus continuadors, prengué "La caixa" com a punt estratègic des del que dirigir els seus atacs a les posicions musulmanes. Des de llavors serà coneguda com a penya d'Aznar




Acabada la reconquista, Alfons II d' Aragó, en el seu document de donació a l'arquebisbat de Saragossa, anomena a la vall en què hui s'assenta Vall-de-roures "Vall de la penya Aznar lagaia" definint amb ella tot el territori.

MONUMENTS I LLOCS D'INTERES




 Pont i Portal de Sant Roc


S'entra al nucli antic per un pont gòtic sobre el Matarranya. La construcció del pont pareix estar associada a la de les seves muralles, de manera que podríem datar l'inici de les obres per a construir el mateix entorn de 1390, amb la petició que l'arquebisbe Garcia Fernàndez d'Heredia fa davant de Joan I d’Aragó  per a construir aquestes fortificacions. Molt més difícil seria afirmar amb seguretat la data de la seva conclusió, segurament a principis del segle XV i estant Vall-de-roures davall la prelatura de Dalmao de Mur responsable també de les plantes més altes del nostre castell.




Es tracta d'un pont completament medieval, de quatre forats, extremadament sòlid i proveït de tallamars en forma de falca pensats per a protegir-ho de fortes riuades i evitar l'acumulació de troncs. En el segle XVI s'assenta sobre el seu últim tram l'ajuntament, modificant per tant l'aspecte del pont en el seu tram final al connectar amb la plaça.




El pont travessa l'antiga porta principal d'accés al recinte murallat. A finals del segle XVI aquest portal va ser consagrat a Sant Roc, protector davant de les epidèmies i Patró de la població, quedant hui en dia com un dels portals millor conservats de tot el conjunt.



Ajuntament


El segle XVI va ser una època de canvis en tot Europa. Les velles estructures de poder començaven a trontollar i noves corrents artístiques aportaven formes diferents de construir i d'interpretar el món. En Vall-de-roures aquestes noves tendències van cristal·litzar en la construcció de l'ajuntament. Símbol del progressiu augment de poder de la burgesia i els seus consells en detriment del poder de l'arquebisbat representat pel castell.

Es tracta d'un edifici inspirat en l'ajuntament d'Alcañiz, encara que aquí s'afegiria una llotja amb fins comercials a més dels administratius i judicials que ja posseïa de per si l'edifici. Es construït davall les ordes del mestre Antoni de Champanach dins de l'estil manierista i s'acaba en 1599, data que apareix esculpida en l'escut de la façana. Aquest escut té la peculiaritat d'aportar per primera vegada les figures de dues aixetes, un mascle i una femella, al tradicional escut del roure que vènia simbolitzant a Vall-de-roures des del segle XIII.




En 1847 se li encarrega al pintor Jerònim Palau decorar la façana amb una pintura al·legòrica i en el que inclús avui en dia a pesar del seu deteriorament poden llegir-ne les paraules "pau", "unió" i "llibertat".

El 1929 l'ajuntament de Vall-de-roures va ser reproduït en el  Poble Espanyol de Barcelona i des de llavors ha patit diverses restauracions i reformes internes que han fet possible que inclús hui en dia continua sent el centre neuràlgic de l'administració local i la casa de tots els habitants de Vall-de-roures.



 Palau


Malgrat ser un dels edificis més antics de Vall-de-roures, aquesta imponent construcció situada als peus del castell és també un de què més ha estat transformat pel pas del temps. Els primers documents que ho mencionen daten del segle XVI, però és molt possible que estigueren en peu des de principis del XV. La seva funció original era la de servir com a seu per a la recaptació d'impostos i era, igual que el castell, propietat de l'arquebisbe de Saragossa. Esta relació amb el castell va donar lloc a certes peculiaritats en la seva construcció, com el d'estar la planta baixa adossada a la muntanya i tindre un túnel de comunicació, possiblement secret, per a arribar fins al castell.




 En el mateix edifici que el "palau" encara que probablement diferenciats, es trobava l'antic hospital. Una mena d'alberg per a pobras, propietat de l'església que va estar funcionant  des del segle XVI fins al XIX, quan per causa de la desamortització passa a les mans de l'ajuntament perdent progressivament la funció. Amb el pas del temps i ja entrat el segle XX, la funció de l'edifici seria la d'albergar les escoles municipals, la qual cosa es mantindria durant diverses dècades, quedant després com a magatzem municipal. Avui en dia el que va ser l'edifici de "el palau" és en bona part propietat privada, quedant la part de propietat municipal a l'espera d'albergar projectes d'interès comunitari



 Castell-palau


L'origen del castell és incert. Les teories més recents ens porten fins a finals del segle XII, però no és en absolut que sigui molt més antic. L'única certesa és que està construït al voltant d'una roca natural (la cúspide de la qual fins i tot pot veure's en la seva segona planta) fortificada per a servir com a element defensiu, bé pels cristians en el procés de reconquista o per alguna de les cultures precristianes que van habitar estes terres.


A finals del segle XIV, l'arquebisbe Garcia Fernandez de Heredia comença la transformació del castell defensiu en un palau episcopal. Reconstruït i ampliant la planta baixa, la primera planta i deixa el seu segell personal en els nombrosos escuts heràldics que es troben en les seves estàncies. Garcia mor en 1411, però la seva tasca és continuada pels seus successors en el càrrec i molt especialment per Dalmau de Mur, responsable de la reconstrucció de la segona planta i part alta del castell.




Fins a finals del segle XVII els arquebisbes de Saragossa  van continuar sent els Senyors del castell, començant després un progressiu abandonament i ruïna que ho deixaria en un estat lamentable. En 1931 és declarat monument nacional, però les actuacions per a la seva reconstrucció no començarien fins a 1977, i en especial fins als anys 1982 i 1983, quan es recuperen les voltes i sòls de bona part de l'antic palau.

Avui en dia, el castell de Vall-de-roures és un espai per a la cultura on hi tenen lloc exposicions, congressos, actuacions de música i que mira al futur recordant-nos el nostre llarg passat.




 Església de Santa Maria la Major


L'església, situada al costat del castell - palau, és un exemple de Gòtic llevantí de la província de  Terol. Va començar la seva construcció en la segona meitat del segle XIV per l'Arquebisbe  Pedro Lope de Luna, alçant aquest l'absis i els dos primers trams del temple.

Amb l'arribada de Garcia Fernández de Heredia a l'arquebisbat es conclou el tercer tram i el campanar, de construcció lleugerament posterior a l'edifici central, aconseguint una randa perfecta entre el castell i l'església. Posteriorment, en el segle XVIII s'afegí una nova construcció, la sagristia encaixada junt amb l'absis del temple.




El segle XIX va veure un dels moments més foscos de l'església quan en 1877, el rector i els feligresos, després de veure com les seves peticions per a la reparació són ignorades, es veuen obligats a enderrocar la teulada del tercer tram, per constituir un seriós perill d'enderroc. Amb la pedra caiguda alcen un mur que deixa aïllada la part derruïda i que inclús avui continua tallant l'església sense que cap dels seus intents de restauració així prosperat fins al moment.




També la guerra civil  causa estralls en el temple destruint el seu retaule renaixentista i causant seriosos danys a la decoració exterior, danys parcialment esmenats en 1966, quan una restauració popular del temple li torna el seu aspecte gòtic original, eliminant gran part de la decoració posterior.













dissabte, 3 de març del 2012

LLADÓ


Per anar-hi agafarem la carretera N 260 de Besalú a Figueres, a l'alçada de Navata surt un trencall a ma esquerra que du a Lladó

Lladó, o Lledó d'Empordà, és un municipi de l’Alt Empordà.




Santa Maria de Lladó

 El monestir de Santa María de Lladó fou un antic monestir augustinià del bisbat de Girona, de l'antic comtat de Besalú, situat a l'actual municipi de Lladó. Va viure la seva màxima esplendor entre els segles XII i XIII. Està considerat com a Bé d’interès cultural des de 1925.




L'origen del monestir se situa en un document emès el 4 d’abril 4 de 1089 amb l'emissió d'un document per part dels senyors de Navata mitjançant el qual retornaven a l'església alguns dels seus béns, entre els que s'hi trobava l'església de Santa Maria. El bisbe de Girona, Berenguer Guifré, va acceptar la devolució i va decidir instaurar una comunitat religiosa.




El primer abat va ser Joan, procedent del monestir de Santa Maria de Vilabertran. Joan es va encarregar d'ampliar els dominis del monestir en annexionar algunes esglésies properes com la de Santa Maria de Ermedàs o la de Sant Cristòfol de l'Estela.




 L'any 1095 se li va encarregar també la direcció de Sant Tomàs de Riudeperes  propera a la ciutat de Vic. La comunitat de Lladó no va ser aprovada, fins a l'expedició d'una butlla per part del papa Calitx II emesa el 1124. L'abat Joan va morir el 1125 i va ser enterrat a Santa Maria.




El 1196 es va construir una nova església així com un hospital que realitzava també les funcions d'acollida per als pelegrins. El 1204, les possessions del monestir es van ampliar per a incloure la parròquia de Sant Feliu, així com les de Sant Martí Sasserra i Cistella.




Durant el s XIII i la primera meitat del XIV, el monestir va seguir comptant amb el favor dels reis i va rebre l'encàrrec de controlar els intents d'expansió dels comptes d’Empúries  que volien estendre els seus dominis per la Garrotxa.




Al s XIV s'hi traslladaren les relíquies del sant Lambert, un màrtir del principat de Lieja, que va fer augmentar el nombre de pelegrins que visitaven Santa Maria. Per a acollir aquestes relíquies es va construir una petita capella d'estil gòtic annexa a la nau principal del temple.




El declivi va arribar a Santa Maria a la fi del segle XIV. El monestir va ser secularitzat el 1592  i va transformar-se en una col·legiata fins al 1852  que va passar a ser l'església parroquial de la població de Lladó.




 Es tracta d'un edifici de tres naus, separades per pilastres, amb columnes adossades. La nau central està coberta amb una volta d'arc apuntat, mentre que les laterals ho fan amb una volta de cambra de cercle. Cadascuna de les naus té el seu absis amb petites finestres.




Una de les parts més destacades de l'edifici és la seva portalada. Està composta per sis arcs acabats en un fris  que se sosté sobre unes columnes amb capitells d'estil corinti.  Encara que el centre és llis, en els laterals apareixen escultures de dracs, hidres i altres monstres. En el seu interior es troba una pila baptismal, destacada mostra de l'art romànic.