PARDINES

S’arriba per Ribes de Fresser agafant la carretera GIV-5262 a Pardines

El nom de Pardines té els seus orígens, segons alguns etimologistes, en el nom de "parietinas", que significa runes d’un edifici. Joan Coromines opina que el nom ve del llatí "paries, parietis" que significa mur, paret, marge d’un prat. És un derivat de Pardina: lloc on hi ha hagut una casa i ha quedat en ruïnes o, ruïnes d’un edifici. 

Pardines es troba documentat al segle X el testament d’una monja de Sant Joan de les Abadesses, el 18 d’abril de l'any 938. Va ser possessió dels vescomtes de Cerdanya, dels senyors de Sales, del monestir de Sant Martí de Canigó i dels comtes de Barcelona. La vall de Ribes era un lloc estratègic, de pas natural cap a la Cerdanya. Des del temps de Guifré el Pilós fou administrativament i políticament un territori del Comtat de Cerdanya. 

Entre els anys 1117 i 1118, en morir el comte Bernat Guillem I, la Cerdanya i, per tant, també la vall de Ribes, va entrar a formar part dels territoris del comte de Barcelona Ramon Berenguer III. Després de la mort d'Alfons el Cast, l’any 1196, el seu fill Pere el Catòlic va acordar amb l’abat de Ripoll, transferir els molins de Queralbs, Pardines i Ventolà al monestir de Ripoll, i ell reservar-se el molí de sota el castell de Ribes.

 L’any 1276, amb el testament de Jaume I, el comtat de Cerdanya es va separar de la Corona Catalano-Aragonesa i va passar a formar part del Regne de Mallorca, sota el regnat de Jaume II de Mallorca. El 1292 el comtat de Cerdanya es va tornar a reintegrar a la Corona Catalano-Aragonesa. Els conflictes entre aquesta i el Regne de Mallorca van fer fortificar Pardines; aprofitant l’absis romànic de l’església s’aixecà la torre de defensa i guaita i es fortificaren els voltants de l’església."

SANT ESTEVE DE PARDINES

Església d’origen romànic. De l’edifici original se’n conserven l’absis, la finestra de doble esqueixada i les mènsules. L’estructura romànica inicial de l’església va sofrir diverses transformacions amb l’execució de les successives obres de la muralla i la construcció, al segle XIV, de la torre de defensa que avui dia és el campanar. El 1427 i el 1428 es produïren als Pirineus catalans un parell de forts terratrèmols que, de ben segur, també degueren afectar aquesta construcció, tot i que no en tenim notícies concretes.

La forma que avui s’observa és deguda a l’ampliació realitzada al segle XVIII: la façana de carreus de migdia correspon a una època ja molt allunyada dels inicis romànics, amb un canvi notable d’orientació, d’estructura i de mides de tot el conjunt. L'interior consta d’una nau central amb tres arcs torals i tres capelles laterals obertes amb arcs de mig punt a cada banda de l’església. En una de les capelles hi ha una porteta que connecta amb l’absis romànic. Una semicúpula cobreix l'absis de l’altar. L’orientació de l’església segueix avui l’eix nord-sud; en canvi, la disposició romànica original era de llevant a ponent, com ens mostra l’absis romànic exterior.

SANTA MAGDALENA DE PARDINES (o de Puigsac)

L’ermita de Santa Magdalena és del segle XII, i es troba situada a 2 quilòmetres de Pardines, al veïnat de Puigsac. L’octubre del 1175, el bisbe d’Urgell, Arnau de Preixens, va portar a terme la consagració del temple, que va quedar adscrit com a sufragani a l’església parroquial de Sant Esteve. L’església es va consagrar a petició dels habitants del lloc, per tal de facilitar el culte a les cases d’aquest veïnat de Puigsac, i de Bernat, que la va edificar amb estalvis i almoines. Sembla que Santa Magdalena va substituir una altra església vella situada a d’indret proper de Boixatera.

L’edifici consta d’una sola nau, coberta amb volta de canó i acabat amb un absis semicircular amb volta de quart d’esfera. Va ser transformat al s.XVIII, però la restauració posterior, dels anys 80 del segle XX, va intentar retornar als orígens romànics, afegint una porxada sobre el portal.

 Els murs de la façana exterior estan fets amb carreus molt regulars, formant fileres. El portal és originari del segle XII i presenta doble arquivolta. A la façana hi ha dues finestres de doble esqueixada. Al segle XVII, s'hi incorporaren dues capelles, avui ja desaparegudes. A ponent hi ha un portal i un ull de bou del segle XVIII, acabat amb un campanar de cadireta de dos ulls.

SANT ESTEVE DE LLANARS

Possiblement es tracti d'un edifici existent ja al sXI. La primera notícia documental la trobem en un document del 1118 esmentant aquesta parròquia. També ens consta la seva consagració, amb data 10 de novembre de 1168, per Guillem de Peratallada, bisbe de Girona

 Es tracta d’una construcció romànica d’una sola nau, coberta amb una volta de canó, i amb un absis semicircular a l’est. A cada ala del creuer hi ha una capella afegida a l’estructura original; pel vessant sud hi ha la sagristia, d’època posterior. Al seu interior acull un valuós frontal d’altar.

L’església presenta una notable dissimetria entre els murs interiors laterals. El mur de cara nord és totalment llis, mentre que el del sud presenta dues pilastres. Aquesta mateixa asimetria és a les façanes; les de migjorn i l’absis estan ornamentades amb dos frisos sota ràfec, un amb dent de serra, i l’altre de mènsules llises; el mur del nord és totalment llis, llevat d’una senzilla motllura.

L’asimetria també es manifesta en l’estructura constructiva dels murs; es combinen els carreus perfectament tallats i polits, amb altres de mida petita, ben escairats, però sense polir.

De la façana principal cal destacar un portal amb llinda i timpà llis, i el campanar. Sobre la porta hi ha quatre mènsules i uns senyals que indiquen l’existència, en èpoques pretèrites, d’un cos avançat. Més amunt és visible una simple motllura horitzontal llisa i una finestra de doble esqueixada. Per sobre s’aixeca el campanar, que originàriament era d’espadanya i únicament tenia dues obertures; posteriorment fou convertit en una torre quadrada, coronada per una teulada piramidal.

La porta està formada per dos arcs de mig punt en degradació, i adovellats; a l’interior d’aquests hi ha dues arquivoltes sostingudes per dues parelles de columnes.

 L’arquivolta exterior té incrustats uns poms rodons, mentre que la interior té forma de corda helicoïdal. Les bases de les columnes estan molt malmeses; els fusts són cilíndrics, llisos i mancats d’ornamentació, i els capitells presenten decoracions.

En els dos capitells exteriors, tot i estar molt erosionats, encara s’aprecien elements decoratius vegetals i animals.

 Pel que fa als interiors, el de mà esquerra, mirant la façana, presenta unes àguiles dempeus amb el pit descobert, les ales esteses i les urpes agafades a un collarí. El disseny, l’esquema d’aquests animals i la tècnica amb què van ser obrats responen a una labor rudimentària. El capitell de la dreta presenta dos nivells de fulles. La portalada s’adscriu a les obres influïdes pels corrents rossellonesos.

La porta de fusta, realitzada l’any 1694, si fem cas de la data gravada en els porticons, és una obra molt ben executada; destaca el treball de forja amb què fou reforçada i decorada.

ESGLÉSIA DE SANT JULIÀ DE VALLFOGONA DE RIPOLLES

L’edificació primitiva existia ja a l'inici del segle X (904) i fou costejada per l’abadessa Ranlo. L’any 961 fou consagrada per Ot, bisbe de Vic.

L’any 1200 és reedificada pel senyor de Pinós. Al segle XV com a conseqüència dels terratrèmols es va enderrocar la volta del temple romànic i només en quedà la façana, que està formada per cinc arcs de mig punt en gradació. Les arquivoltes senars són adovellades, mentre que la quarta està esculpida amb pinyes en honor al senyor de Pinós i la segona és llisa.

Les dues arquivoltes parelles es recolzen en quatre columnes amb els seus capitells esculpits. L’erosió fa que costi reconèixer les figures humanes i animals que s’hi van esculpir

Un gran augment demogràfic a la zona va provocar que en l’any 1756 es decidís refer el temple d’acord amb els gustos estètics de l’època i dotant-lo de tres naus. Es va iniciar la construcció per la capçalera, però les obres no es van acabar. El conjunt ofereix un aspecte singular, ja que la capçalera barroca és de grans dimensions i contrasta amb la sobrietat de mides de la part romànica, l’antic frontis amb el portal d’accés .

A primers dels 70 hi caigué un llamp i des de llavors ha resultat inservible.

Recentment s’ha actuat per assegurar el frontal però la nau està en avançat procés de degradació.
Van començar les obres de restauració però sembla que estan aturades.

VALLFOGONA DE RIPOLLÈS

Vallfogona de Ripollès es un municipi de la província de Girona que pertany a la comarca del Ripollès.  Està situat en la capçalera de la riera de Vallfogona, fent  límit ambla comarca de La Garrotxa.

El terme municipal de Vallfogona del Ripollès molt muntanyós i de relleu accidentat, es troba a la falda de les serres del Puig Estela i Milany, es pot arribar de Ripoll per la carretera N260a, o desde  Olot per la mateixa carretera

Nucli Medieval

El casc antic del poble, consta d’una plaça central al voltant de la qual i de forma circular s’hi construïren les antigues vivendes.

Antigament estava emmurallat accedint-s’hi per tres entrades de les quals avui només es conserva la de tramuntana anomenada el portal de la Muralla. Els carrers del nucli medieval estan enllosats i les cases del segle XVII - XVIII, en bona part restaurades, conserven llindars i balcons centenaris

Castell o la Sala

 El llinatge dels Milany, és conegut des del 1070. Un descendent d’aquesta nissaga, Ramon de Milany,es casà amb Eliarda de Torroja, regent del vescomtat de Bas (1222-31), i llur fill Simó de Milany o de Palou (mort el 1247) fou reconegut vescomte de Bas per Pere III de Catalunya-Aragó. La seva filla Sibil•la, casada amb el comte Hug V d’Empúries, vengué el castell de Milany i tots els béns annexos el 1280 al seu parent Dalmau de Palou. Aquest inicià la segona dinastia dels cavallers de Milany i reedificà el castell entorn del 1295.

.

Al 1330 féu construir una notable residència, dita la Sala, ( Sala, és el nom comú de les residències senyorials o de gent notable ) prop de l’església de Vallfogona, al centre de la vall, en un puig on ja hi havia una antiga fortalesa, base de l'actual edifici conegut avui com Castell de la Sala de Vallfogona.  La Sala va anar creixent, possiblement des d’una modesta torre definida com “ antiga fortalesa”, fins a la actual edifici de pedra de carreus amb murs de gruix de 2 metres a la base. La planta és rectangular amb tres pisos i una torre amb teulat d’una sola vessant de planta i set pisos d’alçada.

 .

Completà la Sala el seu fill Ramon de Milany, que el 1335 concedí privilegis a tothom qui anés a habitar la vila o pobla que ja en temps del seu pare havia començat a crear-s’hi a sota.  

Els Milany es refongueren el 1374 amb els Pinós,  que foren nombrats el 1599 comtes de Vallfogona.  

 

 

La Sala  és propietat avui de la família Budallé. A la part baixa de la casa, hi ha una masoveria que s’ocupa del seu manteniment.

Campanar de la Mare de Déu de Popul

Formava part de l’església romànica de la Mare de Déu del Pòpul que fou edificada pels senyors del Castell de La Sala, la qual avui dia podem observar el campanar de torre i part del mur nord.

De l’antiga església del s. XII, nomes resten alguns fragments del  mur de tramuntana, fins l’arracada de la volta i el campanar, afegit al costat de tramuntana. El campanar és una petita torre de planta quadrada, amb un nivell de finestres situades a la part alta, vora de la coberta que és a quatre vessants, les finestres és distribueixen a parells a totes les cares

Hi havia una imatge de la Mare de Déu de la segona meitat del s. XIII