diumenge, 4 de març de 2012

VALL DE ROURES (VALDEROBLES, MATARRANYA)




Vall-de-roures és una vila i capital de la comarca aragonesa del Matarranya, dins la província de Terol.




Es troba situat en un tossal, i als seus peus passa el riu Matarranya. Rodejat d'altes muntanyes i de pinedes. Una d'aquestes elevacions és Penya Aznar o La Caixa, amb forma de taula.  

La història associada a ella és sorprenentment antiga. Les restes trobades a dalt, ens diuen que ja era coneguda en els temps dels ibers, però la seva importància com a element definitori comença en els temps de la dominació musulmana, quan algunes fonts comencen a associar-la amb el Comte Aznar Galindo, fundador del comtat d'Aragó. Segons pareix, ell mateix, o més possiblement algun dels seus continuadors, prengué "La caixa" com a punt estratègic des del que dirigir els seus atacs a les posicions musulmanes. Des de llavors serà coneguda com a penya d'Aznar




Acabada la reconquista, Alfons II d' Aragó, en el seu document de donació a l'arquebisbat de Saragossa, anomena a la vall en què hui s'assenta Vall-de-roures "Vall de la penya Aznar lagaia" definint amb ella tot el territori.

MONUMENTS I LLOCS D'INTERES




 Pont i Portal de Sant Roc


S'entra al nucli antic per un pont gòtic sobre el Matarranya. La construcció del pont pareix estar associada a la de les seves muralles, de manera que podríem datar l'inici de les obres per a construir el mateix entorn de 1390, amb la petició que l'arquebisbe Garcia Fernàndez d'Heredia fa davant de Joan I d’Aragó  per a construir aquestes fortificacions. Molt més difícil seria afirmar amb seguretat la data de la seva conclusió, segurament a principis del segle XV i estant Vall-de-roures davall la prelatura de Dalmao de Mur responsable també de les plantes més altes del nostre castell.




Es tracta d'un pont completament medieval, de quatre forats, extremadament sòlid i proveït de tallamars en forma de falca pensats per a protegir-ho de fortes riuades i evitar l'acumulació de troncs. En el segle XVI s'assenta sobre el seu últim tram l'ajuntament, modificant per tant l'aspecte del pont en el seu tram final al connectar amb la plaça.




El pont travessa l'antiga porta principal d'accés al recinte murallat. A finals del segle XVI aquest portal va ser consagrat a Sant Roc, protector davant de les epidèmies i Patró de la població, quedant hui en dia com un dels portals millor conservats de tot el conjunt.



Ajuntament


El segle XVI va ser una època de canvis en tot Europa. Les velles estructures de poder començaven a trontollar i noves corrents artístiques aportaven formes diferents de construir i d'interpretar el món. En Vall-de-roures aquestes noves tendències van cristal·litzar en la construcció de l'ajuntament. Símbol del progressiu augment de poder de la burgesia i els seus consells en detriment del poder de l'arquebisbat representat pel castell.

Es tracta d'un edifici inspirat en l'ajuntament d'Alcañiz, encara que aquí s'afegiria una llotja amb fins comercials a més dels administratius i judicials que ja posseïa de per si l'edifici. Es construït davall les ordes del mestre Antoni de Champanach dins de l'estil manierista i s'acaba en 1599, data que apareix esculpida en l'escut de la façana. Aquest escut té la peculiaritat d'aportar per primera vegada les figures de dues aixetes, un mascle i una femella, al tradicional escut del roure que vènia simbolitzant a Vall-de-roures des del segle XIII.




En 1847 se li encarrega al pintor Jerònim Palau decorar la façana amb una pintura al·legòrica i en el que inclús avui en dia a pesar del seu deteriorament poden llegir-ne les paraules "pau", "unió" i "llibertat".

El 1929 l'ajuntament de Vall-de-roures va ser reproduït en el  Poble Espanyol de Barcelona i des de llavors ha patit diverses restauracions i reformes internes que han fet possible que inclús hui en dia continua sent el centre neuràlgic de l'administració local i la casa de tots els habitants de Vall-de-roures.



 Palau


Malgrat ser un dels edificis més antics de Vall-de-roures, aquesta imponent construcció situada als peus del castell és també un de què més ha estat transformat pel pas del temps. Els primers documents que ho mencionen daten del segle XVI, però és molt possible que estigueren en peu des de principis del XV. La seva funció original era la de servir com a seu per a la recaptació d'impostos i era, igual que el castell, propietat de l'arquebisbe de Saragossa. Esta relació amb el castell va donar lloc a certes peculiaritats en la seva construcció, com el d'estar la planta baixa adossada a la muntanya i tindre un túnel de comunicació, possiblement secret, per a arribar fins al castell.




 En el mateix edifici que el "palau" encara que probablement diferenciats, es trobava l'antic hospital. Una mena d'alberg per a pobras, propietat de l'església que va estar funcionant  des del segle XVI fins al XIX, quan per causa de la desamortització passa a les mans de l'ajuntament perdent progressivament la funció. Amb el pas del temps i ja entrat el segle XX, la funció de l'edifici seria la d'albergar les escoles municipals, la qual cosa es mantindria durant diverses dècades, quedant després com a magatzem municipal. Avui en dia el que va ser l'edifici de "el palau" és en bona part propietat privada, quedant la part de propietat municipal a l'espera d'albergar projectes d'interès comunitari



 Castell-palau


L'origen del castell és incert. Les teories més recents ens porten fins a finals del segle XII, però no és en absolut que sigui molt més antic. L'única certesa és que està construït al voltant d'una roca natural (la cúspide de la qual fins i tot pot veure's en la seva segona planta) fortificada per a servir com a element defensiu, bé pels cristians en el procés de reconquista o per alguna de les cultures precristianes que van habitar estes terres.


A finals del segle XIV, l'arquebisbe Garcia Fernandez de Heredia comença la transformació del castell defensiu en un palau episcopal. Reconstruït i ampliant la planta baixa, la primera planta i deixa el seu segell personal en els nombrosos escuts heràldics que es troben en les seves estàncies. Garcia mor en 1411, però la seva tasca és continuada pels seus successors en el càrrec i molt especialment per Dalmau de Mur, responsable de la reconstrucció de la segona planta i part alta del castell.




Fins a finals del segle XVII els arquebisbes de Saragossa  van continuar sent els Senyors del castell, començant després un progressiu abandonament i ruïna que ho deixaria en un estat lamentable. En 1931 és declarat monument nacional, però les actuacions per a la seva reconstrucció no començarien fins a 1977, i en especial fins als anys 1982 i 1983, quan es recuperen les voltes i sòls de bona part de l'antic palau.

Avui en dia, el castell de Vall-de-roures és un espai per a la cultura on hi tenen lloc exposicions, congressos, actuacions de música i que mira al futur recordant-nos el nostre llarg passat.




 Església de Santa Maria la Major


L'església, situada al costat del castell - palau, és un exemple de Gòtic llevantí de la província de  Terol. Va començar la seva construcció en la segona meitat del segle XIV per l'Arquebisbe  Pedro Lope de Luna, alçant aquest l'absis i els dos primers trams del temple.

Amb l'arribada de Garcia Fernández de Heredia a l'arquebisbat es conclou el tercer tram i el campanar, de construcció lleugerament posterior a l'edifici central, aconseguint una randa perfecta entre el castell i l'església. Posteriorment, en el segle XVIII s'afegí una nova construcció, la sagristia encaixada junt amb l'absis del temple.




El segle XIX va veure un dels moments més foscos de l'església quan en 1877, el rector i els feligresos, després de veure com les seves peticions per a la reparació són ignorades, es veuen obligats a enderrocar la teulada del tercer tram, per constituir un seriós perill d'enderroc. Amb la pedra caiguda alcen un mur que deixa aïllada la part derruïda i que inclús avui continua tallant l'església sense que cap dels seus intents de restauració així prosperat fins al moment.




També la guerra civil  causa estralls en el temple destruint el seu retaule renaixentista i causant seriosos danys a la decoració exterior, danys parcialment esmenats en 1966, quan una restauració popular del temple li torna el seu aspecte gòtic original, eliminant gran part de la decoració posterior.













2 comentaris:

  1. Miquel,
    Com sempre un magnífic i interessant reportatge.
    El Matarranya es una asignatura que tenim pendent, a veure si l'aprovem aviat.
    Una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Es una zona molt interessant, i amb molta historia a tots els seus pobles

      Elimina