CARTOIXA D'ESCALADEI

S’hi arriba  per la C-242 i en arribar a Cornuella del Montsant a la alçada del restaurant La Venta d'en Pubill cal desviar-se cap a Poboleda per la T-702, la qual ens portarà a Escaladei.  

 LA LLEGENDA

Diu la llegenda que el rei Alfons I el Cast va decidir fer donació d'unes terres a l'Orde de la Cartoixa  perquè hi construïssin un monestir. La casa mare envià uns monjos a cercar el lloc més adient a les seves necessitats.

Durant la recerca, trobaren un pastor que els explicà que en somnis veia uns àngels que pujaven al cel per unes escales repenjades a la soca del pi que hi havia al lloc on ell pasturava els seus ramats. Els monjos ho interpretaren com un senyal de Déu i allí mateix construïren un petit claustre que seria l'origen de la Cartoixa de Santa Maria d'Escaladei, que vol dir "escala cap a Déu”

La història d'Escaladei s'inicia el 1163 quan el rei Slfons I el Cast va decidir fundar un monestir cartoixà en terres cedides per  Arbert de Castellvell.  Els primers monjos provinents de Provença, comandats per Pere de Montsant i Ramón de Sant Esteve, als quals s'uniren alguns eremites del Montsant, es van establir, en primer lloc, a l'antic ermitori de Santa Maria de Poboleda,  fins que vers el 1203, amb l'ajuda de Pere I, s'establiren al lloc definitiu. El 1218 posseïen els pobles de Porrera, Poboleda, La Morera, Torroja i  Gratallops, origen del  priorat i, per tant, del nom aplicat modernament a tota la comarca.

Durant el s. XIII  i la primera meitat del s. XIV, es construí l'església, el claustre  amb dotze cel·les, el refectori. La conreria fou bastida a uns 2 km del monestir, on actualment hi ha l'entitat d'Escaladei. La conreria era, pròpiament, la vivenda annexa al monestir des d'on es dirigia el conreu dels camps.  

Al 1333 s'acabà el segon claustre amb 12 cel·les més, costejat per l’Infant Joan d'Aragó, arquebisbe de Toledo i després de Tarragona, que sembla que fou monjo d'Escaladei. El  1403 Berenguer Gallard, de Lleida, féu edificar un tercer claustre amb 6 cel·les i la cartoixa assolí el nombre màxim de 30 monjos i 15 llecs.

 Durant set segles, la cartoixa va travessar èpoques de gran esplendor. Els monjos feren poblar els camps, construir molins, difongueren el conreu de la vinya. El Prior podia exercir justícia i era el batlle general dels pobles de la zona centre de l'actual comarca, que coincideixen aproximadament amb els de la Denominació d'origen vinícola Priorat.

 

La cartoixa va destacar per la seva riquesa. L'extens patrimoni, que englobava moltes possessions territorials, amb el domini directe sobre els pobles de la comarca i les propietats rústiques, caps de bestiar –sobretot cavalls–, censos de tota mena i altres béns, van fer que fos considerada la cartoixa més rica de l'anomenada província cartoixana de Catalunya, formada pels territoris d'Aragó, Catalunya, València i les Balears.

 Escaladei inicià una època de decadència després de la pesta negra  que els monjos compensaren amb l'adquisició de noves terres al s. XV. El 1452 és suprimit el monestir cistercenc  de Santa Maria de Bonrepòs, i Escaladei n'aconseguí la seva propietat, fet que va comportar plets amb els cistercencs de  Santes Creus fins que més endavant es va sentenciar la divisió dels béns de Bonrepòs entre els dos monestirs.

El Prior de la cartoixa d'Escaladei era senyor només en certa manera del pobles que ara s'anomenen priorat, donat que només tenia dret a cobrar els delmes pertanyents a l'església, ja que eren senyors d'aquest territori els  ducs de Cardona. És a partir del dia 27 de gener de 1627 quan els ducs de Cardona van fer escriptura a Barcelona mitjançant la qual venien la senyoria que posseïen dels pobles de La Morera, Poboleda, Torroja, Gratallops, La Vilella Alta, Porrera, terme de Masmorell i la Gambosa, pel preu de 7.500 lliures catalanes, a favor dels priors del convent d'Escaladei. Des d'aquella data, els priors van ser senyors per complet de l’esmenta’t territori i quedà constituït l'actual Priorat.

Al voltant del s. XVIII la cartoixa recuperà un cert prestigi i influència. D'aquesta última època data la capella del Sagrari, la reforma de l'església, que es recobrí de marbre i jaspis, la construcció de la muralla, la bassa de les Tortugues i la capella de Sant Josep, l'arc, —que encara es conserva— d'entrada al monestir i el gran santuari darrere l'absis, notable pels seus marbres, estàtues i relleus, en gran part obra d'artistes de la cartoixa. En aquest moment, Escaladei mantenia un important comerç de vi i aiguardent i dos molins paperers.

 La cartoixa patí la primera exclaustració el 1820, però els foren tornades les propietats el 1823. Pel  Decret de Desamortització de Mendizábal, de 1835, els monjos es veieren obligats a abandonar el monestir privats per decret de les seves terres. En només dos anys la majestuosa cartoixa, amb les seves cel·les, claustres, l'església i l'hostatgeria restà convertida en un munt de ruïnes pel saqueig d'uns pagesos cansats de haver estat sotmesos a vassallatge, de pagar delmes i de submissió. La seva famosa biblioteca la Bibli Sacra, regalada per Joan d'Aragó, és actualment al seminari de Tarragona. Una bona part dels documents són a l'Archivo Histórico Nacional de Madrid.

El 1990 els seus propietaris, la família de viticultors Peyra, la van donar a la Generalitat, la qual va endegar un pla de rehabilitació i consolidació de les restes. El cenobi, declarat Bé Cultural d'Interes Nacional, fou el primer de l'orde de Sant Bru a la península Ibèrica.

Es pot visitar des del 1998. S'ha reconstruït minuciosament una cel·la, element clau de totes les cartoixes. Els monjos efectuaven la majoria de les seves activitats en el mateix recinte del monestir. Cada cel·la comptava amb un hort individual.